La cohesió, de pretext a ambició

La cohesió social dels catalans sol ser el gran argument per mantenir el motor de l’emancipació nacional al ralentí. Unes vegades és una excusa per no mirar el futur de cara, d’altres sol ser l’empara d’interessos poc confessables i, sobretot, també és l’expressió honesta del temor raonable de no portar el país a un fracàs que li podria ser letal. N’he parlat en diverses ocasions (La fal·làcia de la cohesió social, ARA, 6 de febrer del 2011), amb la intenció de posar en qüestió la idea d’una suposada fragmentació entre catalans que, en tot cas, no crec que segueixi exactament l’esquerda que se sol donar per descomptada. Ara bé, en un procés de tanta tensió política com el que representarà la propera independització de Catalunya, és indiscutible que assolir la majoria social necessària per fer el salt de manera netament democràtica exigirà passar amb èxit un moment de gran pressió social.

Tot i que no crec que els catalans estiguem socialment més fragmentats que qualsevol altra societat complexa i avançada, és cert que aquestes societats nacionals, en general, no són posades a prova cada dia per processos que exigeixin tanta (auto) determinació. Sabem que el Quebec ja ha viscut aquesta mena de dificultats en unes condicions més favorables que les nostres, i de moment no se n’ha sortit. I Escòcia, que no ha tingut processos migratoris de la magnitud dels catalans com per sospitar ruptures socials de les que aquí es temen, i tot i comptar amb la majoria absoluta de l’independentista SNP actualment al govern, encara té lluny la majoria necessària per fer el pas. Ja veurem qui serà el primer de tots tres, però tal com estan les coses, estic segur que no serem els últims.

Així doncs, si bé segueixo sostenint que la qüestió de la cohesió en cap cas no pot ser un pretext per prohibir-nos res, sí que crec que ha de ser un objectiu fonamental per aconseguir un màxim d’unitat nacional política i social, potser transitori, fins a fer el salt necessari i definitiu. De la mateixa manera que cal agafar empenta per saltar un rierol i després seguir caminant com si res, el pas cap a la independència també exigirà un moment de gran tensió muscular prèvia i coordinada per, després, tornar-nos a relaxar. En aquest sentit, i només en aquest, sí que cal anar pensant en el moment decisiu i anar preparant el país perquè estigui en condicions quan faci falta.

Vist així, la cohesió social deixa de ser un punt de partida -i una excusa- per passar a ser un punt d’arribada, un desafiament. És a dir, ja no és el fre, sinó l’horitzó. I ja no és la nostàlgia d’un estat permanent impossible, sinó l’esperança d’arribar al moment d’alta vibració que ha d’acompanyar la ruptura necessària per assolir l’emancipació nacional tan llargament esperada. Ara que és tan habitual comparar el lideratge esportiu d’èxit amb el que cal aplicar en altres camps socials, també podríem dir que no es viu amb la mateixa intensitat el partit de Lliga de cada setmana que una final de la Copa de Campions, la victòria de la qual exigeix posar en la màxima tensió no tan sols els jugadors sinó tota l’afició sencera. M’interessa molt, doncs, assenyalar el caràcter de la cohesió social entesa com a objectiu polític i, sobretot, insistir en la transitorietat d’un estat col·lectiu que, de cap manera, no podria ni hauria de ser indefinit.

L’altra conseqüència d’aquest canvi de perspectiva és que la cohesió a la qual caldrà arribar en el moment escollit necessita projecte i lideratge des d’ara mateix. No parlo només de lideratges polítics, tot i que seran fonamentals. Parlo també de lideratges civils, de lideratges ideològics i de lideratges emocionals. Hi haurà de contribuir des del futbol fins als poetes; de la intel·lectualitat als cuiners; dels músics a les acadèmies científiques. Això significa que la mena de cohesió de què parlo, la cohesió que exigeix un salt cap a la independència, no és la d’una gran unanimitat partidista, ni es pot aconseguir amb la guia d’una sola figura messiànica, ni s’ha d’imaginar des d’un unitarisme simplificador. De cap manera. Ens faria ser una societat rara i malalta. No: l’endemà de la independència, per anar bé, haurem de relaxar-nos i tornar a ser la societat dividida i complexa, atrafegada i individualista que sempre hem estat i com és qualsevol de les societats a les quals ens volem comparar.

No sé si d’aquest estat d’unitat necessària per assolir una victòria democràtica a favor de la independència se n’ha de dir exactament “cohesió social”. Seria més clar dir-ne unitat nacional. Però, diguem-ne com vulgueu, del que estem parlant és d’ambició i dignitat nacional, que és el desafiament més gran imaginable de qualsevol societat.