Els disturbis d’aquest estiu a Tottenham a Londres han obert un dels més vells debats d’interpretacions que han dividit de sempre la humanitat. D’una banda, hi ha els que creuen que la causa d’aquest conflicte -i de qualsevol altre mal- és la pobresa, la desigualtat i la discriminació. De l’altra, hi ha els que creuen que són problemes d’ordre públic, de crisi d’autoritat i de valors. Dit pel broc gros, uns creuen que la societat és la culpable de tots els problemes que tenen els individus, i els altres creuen que cal situar la culpa en la responsabilitat individual i que la solució passa per fer complir les lleis i respectar l’ordre social.
La greu explosió social de Londres conté elements prou contradictoris per acontentar qualsevol de les dues posicions. El conflicte s’ha manifestat en un entorn especialment afectat per la recessió econòmica i les polítiques de restricció de la despesa pública. Es tracta de barris amb un nivell elevat d’atur, d’immigració no integrada políticament i amb més fracàs escolar de l’habitual, entre les moltes variables usuals de la pobresa. Alhora, la revolta popular ha estat mancada de continguts ideològics clars i, dedicada al saqueig d’establiments d’objectes de consum, ha comptat amb la participació d’individus que trenquen el perfil esperat de la desesperació social.
Des del meu punt de vista, per analitzar què passa amb aquestes explosions socials, el primer que cal fer és deixar de buscar culpables i mirar de fer-hi una aproximació crítica i amb la mentalitat oberta per ser receptius als components contradictoris que s’hi amaguen. A més, no es pot perdre de vista que es tracta de fets excepcionals que mal es poden explicar amb factors genèrics que, en cas de funcionar com a veritables causes, ens obligarien a explicar tots els casos en què no es produeixen les conseqüències que se n’haurien d’esperar. Finalment, es tracta de situacions contradictòries i confuses. Vull dir que s’hi solen barrejar factors molt diversos, que fan companys de viatge insòlits. Sense una feina de dissecció molt fina, amb la intervenció de disciplines científiques diverses, es fa molt difícil interpretar res sense simplificar.
A Tottenham, s’ha dit a tort i a dret que érem davant d’un cas clar de barri “multicultural”. És una manera equívoca de descriure un barri amb una majoria de ciutadans procedents d’antigues i recents immigracions i dels seus descendents. Però això no el fa multicultural perquè, si més no sobre el paper, suposaria l’existència d’una societat capaç d’integrar la diversitat -inclosa l’autòctona- i no pas la mera superposició de grups ètnics en competència sobre el mateix terreny. Més que barris multiculturals, són territoris en els quals ha fracassat un determinat model de convivència que, qualificat amb un terme políticament correcte i en nom del respecte a la diversitat, emmascarava formes radicals de segregació.
Crec que tant el fracàs -relatiu- de les propostes multiculturals com el fracàs -en alguns casos- dels models assimilacionistes d’integració social i política, ens remeten a les noves dificultats de les societats avançades per mantenir els vincles forts de pertinença que permetien superar les tensions socials clàssiques. Els vells instruments de cohesió -família, escola, església, exèrcit, sindicats…- han anat deixant pas, de fa temps, a noves institucions com ara els mitjans de comunicació propis de la cultura de massa i, en especial, la televisió. Però actualment la capacitat integradora d’aquests mitjans en una sola lleialtat política estatal-nacional està també en crisi, i molt particularment entre els joves. Les noves formes de vinculació interpersonal, cada vegada més lligades a les anomenades xarxes socials, no s’ajusten gens ni mica al model polític que segueix vigent i a les seves fronteres.
En definitiva, un dels problemes latents que es fan especialment clars en aquest tipus d’explosions socials és el de les dificultats d’establir una identitat comuna que garanteixi el mínim de lleialtat necessària per facilitar l’intercanvi de drets i deures propis de la ciutadania democràtica.
El creixement dels partits xenòfobs als països nòrdics i de l’Europa Central, les explosions socials europees als barris d’immigració sigui quin sigui el model polític que s’hi aplica, i fins i tot l’aparició de les flash robs a Nord-Amèrica, assenyalen problemes greus en la fabricació de les identitats socials i polítiques. Una mancança que els propers temps ens faran estudiar, pensar i discutir molt. Necessitarem més explicacions, i estaria bé que afinéssim els vells instruments d’anàlisi.
- LLEGIU-HO AL WEB DEL DIARI ARA
