Descarrilada constitucional

Al final, tot se sap. Ho va dir ahir amb tota claredat la diputada del PP Soraya Sáenz de Santamaría: la més gran virtut de la reforma constitucional que ahir va superar tranquil·lament el tràmit parlamentari previ és que és resultat de l’acord dels dos partits majoritaris nacionals. Dit d’una manera més directa: es tracta d’un acord que exclou els que són petits i als que se’ls nega la representació de cap mena de sentit d’Estat pel fet de ser partits regionals. I si aquesta és la més gran virtut, s’ha de suposar que està per damunt dels presumptes objectius d’estabilització econòmica.

DANI DUCH. Rubalcaba i Duran, entre extintors als passadissos del Congrés, van reunir-se uns minuts

Per tant, ja queda dit que es tracta sobretot d’una exhibició de la força i la voluntat antiautonomista que, en una perspectiva electoral, interessa mostrar als dos partits majoritaris.

En aquest sentit, tot i el dramatisme un xic afectat també de naturalesa preelectoral, té tota la raó Josep Antoni Duran Lleida en afirmar que la reforma suposa una ruptura del procés constituent. La qüestió, en tot cas, és que potser no calia arribar fins aquí per certificar-ho ni indignar-se. El procés antiautonomista fa temps que es va encetar, que va ser certificat pel Tribunal Constitucional, i a partir d’ara s’hi aniran afegint una fita política darrera l’altra fins a marcar una nova frontera unitarista. Potser Duran exagera ara per marcar perfil, però en qualsevol cas té raons per estar ben alarmat, perquè si tota la seva gran promesa electoral va de pacte fiscal –se’ns va dir que similar al concert econòmic–, serà difícil mantenir-ne la plausibilitat, amb o sense majoria absoluta del PP.

Duran Lleida, amb la duresa que empra quan la situació és greu, va advertir que amb aquest tipus de provocacions s’arribaria a un “xoc de trens”, que segons va dir, no interessa ni als dos partits majoritaris, ni a CiU. I aquí és on discrepo radicalment. No perquè cregui que als catalans ens interessa cap xoc de trens, sinó perquè estic convençut que la ruptura és imparable fonamentalment perquè és el que busquen els partits majoritaris. I l’únic que fan PP i PSOE és intentar que, quan topem, ells vagin a la màxima velocitat mentre nosaltres –i, particularment, CiU– estiguem badant fent propostes de pacte amb sentit d’Estat i d’alta responsabilitat europea.

En aquesta ocasió, tot fa pensar que CiU es traurà de sobre aquest excés de responsabilitat que al final mai ningú ni li reconeix ni li sap agrair. Enhorabona. Entre tant, el PSC feia veure que, després de donar-hi moltes voltes, havia pres la decisió de donar suport a la reforma constitucional. Si mai els trens arriben a topar, ja sabem a quin dels dos combois aniran asseguts els diputats del PSC. ambiciós, però van fallar estrepitosament en les formes. Ningú no va arribar a l’extrema duresa de Joan Ridao, que va qualificar el mecanisme de reforma de farsa; però cada discurs dit al Congrés ha estat un retret a la manca de diàleg, al procediment d’urgència atropellada, a la imposició dels grans, i una denúncia del poder d’agents externs, aliens a la sobirania nacional. Les formes van limitar seriosament el rigor del debat i van imposar el rebuig de les minories.

Aquestes minories són clamorosafiança en Espanya i en el seu deute, però s’engrandeix el problema territorial. S’ha obert el meló constitucional, i els bascos s’afanyen a aprofitar la via per reclamar el seu dret a decidir. Ha estat tot un espectacle veure Alonso i Sáenz de Santamaría (que ja parla com a governant) defensar el mateix per primera vegada en la història, però es va ampliar el cisma amb els nacionalismes. I, com que l’esquerra ha estat tan dura com ells en el rebuig, es pot certificar que el socialisme ha estat el gran perjudicat: va sortir de la sessió més jacobí i més conservador. Tot sumat, reforma constitucional habemus. Això és el que passarà a la història. Però, pensant en l’impacte del dia, potser és cert el que va dir el gallec Jorquera: s’ha posat més catifa a l’arribada triomfal del senyor Rajoy.