No es poden servir dos amos

Que el president José Montilla, el novembre del 2007, anés a Madrid amb la cantarella d’una perillosa i creixent desafecció catalana cap a Espanya, s’entén. En canvi, no es comprèn que ara sigui Duran i Lleida qui, amb grans escarafalls, previngui les Corts espanyoles d’un possible xoc de trens entre Catalunya i Espanya, i encara menys que el president Mas reprengui aquella vella alerta sobre el perill d’una creixent manca d’estima dels catalans per la nació espanyola, com si CiU l’hagués de salvar.

Quan Montilla va fer l’excursió a la capital de l’Estat per avisar del que passava a Catalunya, hi havia sobre la taula una possible sentència del Tribunal Constitucional que amenaçava el nou Estatut. Montilla demanava algun gest al govern de Madrid i a les institucions afins no tan sols per salvar la pròpia pell, sinó per fer creïble l’aposta unionista del PSC: la possibilitat d’una Catalunya plenament i confortablement espanyola. El gest del govern amic no va arribar mai i la sentència que confirmava el propòsit d’una “castració química” tal com es reclamava a l’Estat d’un Estatut prèviament ribotat, es va fer realitat al cap de tres anys d’angoixa expectant. Vet aquí una de les causes del descrèdit del PSC i el seu enfonsament electoral.

Des de llavors, el clam per la independència, s’ha de reconèixer amb humilitat, s’ha estès al marge de la propaganda dels mateixos independentistes. Aznar havia exasperat el país, però l’empenta decisiva ha anat arribant gràcies al desvergonyiment dels missatges dels dos partits majoritaris i nacionals espanyols i de la seva claca institucional i mediàtica. La reforma constitucional de la setmana passada no és cap fet sorprenent, cap gir copernicà, per molt que Duran sobreactuï en vigílies electorals. I l’ultimàtum que ens ha posat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè liquidem la immersió lingüística és conseqüència directa de la sentència del Constitucional. Res de nou sota el sol. La Constitució mai ha estat una porta democràticament oberta a les aspiracions actuals o futures del catalans, sinó una ratera. Espanya, per a les nostres aspiracions socials i polítiques, és una via morta.

Per això, que ara es torni a parlar d’un xoc de trens pel fet -només greu des del punt de vista unionista- que CiU hagi estat exclosa del pacte entre els dos partits majoritaris i nacionals espanyols a l’hora de fer una modificació de la Constitució, sona com un viatge al passat. Quina lleialtat encara hem de demostrar a una Constitució en nom de la qual es neguen els nostres drets nacionals i les possibilitats d’emancipació i progrés econòmic? No em puc creure que Duran i Lleida s’acabi d’assabentar ara de quin és el projecte polític estratègic de fons de PP i PSOE, maniobres de distracció a part, i plori per un consens perdut que ja havia certificat la LOAPA.

Quan Montilla va alertar de la desafecció catalana cap a Espanya, vaig escriure que la seva anàlisi era completament equivocada: allò que els darrers anys s’ha fet diàfan és la desafecció espanyola cap als catalans i la nostra vocació nacional. A Ens fan fora ( Avui , 21/11/2007) acabava: “No ens hi volen [a Espanya]. Molts catalans acabaran independentistes a la força”. Quatre anys després, se’m fa incomprensible que CiU cometi el mateix error. En què quedem?: ¿es vol salvar Espanya al preu de ser-hi residuals, o ens dediquem a acumular forces per decidir com més aviat millor -“tenim pressa”, deia Heribert Barrera- el nostre futur? Cal posar en guàrdia el colonitzador? ¿La nostra dignitat nacional passa per seguir implorant que ens deixin ser espanyols de ple dret? No n’esteu tips? Quin amo, quina nació servim?