El curs polític ha començat amb el mateix dèficit de veracitat, per no dir de veritat, que li és habitual. Els polítics solen plorar amb llàgrimes de cocodril allò que en diuen la “desafecció” cap a la política, incapaços de veure que som els ciutadans els que no ens sentim respectats per la política. És sobretot un problema de manca de confiança, estretament lligat al fet que pràcticament tot el que declara un polític té una funció instrumental. Pequen, per dir-ho així, d’un excés de càlcul. Això fa que els discursos siguin previsibles. No jutjo si diuen el que pensen, perquè desconec la proporció d’autoengany i lucidesa que hi ha en cada cas. Dic que només fan públiques les idees que defensen els seus interessos més immediats. I el debat polític deixa de ser sobre si hi ha acord en unes determinades idees, sinó si qui les sosté és creïble.