L’actual etern retorn -si és que mai ens ha deixat- del debat lingüístic als Països Catalans, i especialment a Catalunya amb l’afer de la immersió a les escoles, m’ha refermat en una vella idea. Crec que tenim molta raó a l’hora de situar el català en el moll de l’os de la nostra existència nacional, però ens manquen millors raons per defensar-lo davant dels que l’ataquen o, simplement, els que s’hi mostren tebis o indiferents. La custòdia d’una línia vermella que no s’hauria de traspassar per res del món, això sí, ha comptat amb grans paraules. Però s’han fet servir arguments febles i una mica arnats. S’ha definit un àmbit, el de la llengua, com a “sagrat” i “intocable”. Hem recorregut als orígens mil·lenaris. Li hem atribuït totes les virtuts mítiques que ens agrada imaginar dels catalans: seny i resistència, tradició i modernitat, cohesió i laboriositat… I, sobretot, hem invocat la identitat: la llengua catalana, nucli dur de la nostra identitat, que no ens la toquin!