Impecable, implacable

La més gran virtut d’Artur Mas és, alhora, la seva feblesa: no fa cap concessió a la retòrica. El president és d’una precisió i d’una claredat admirables. Se l’entén de la primera a la darrera frase. S’hi estarà d’acord o no. Es pot discrepar radicalment de l’estratègia seguida per encarar les dificultats, suposant que se’n conegui alguna d’alternativa. Però difícilment es pot dir –si no és des d’un guió preestablert per intentar desvirtuar-lo– que el seu discurs amaga les dificultats o dissimula les intencions de fons de la seva acció de govern. Ningú podrà acusar-lo d’enganyar: és als antípodes del president espanyol que aquesta setmana convocava formalment eleccions. Que Mas no practiqui el doble llenguatge probablement no és tant el resultat d’una decisió conscient com de la impossibilitat de fer-ho per manca total d’ambigüitat. Ara bé, aquesta rotunditat –que jo crec que li atorga un plus de veracitat– li resta caràcter èpic i el manté excessivament distant del ciutadà. Cap nota d’humor, cap concessió estilística, cap anècdota il·lustrativa per humanitzar un discurs tan sec com impecable. Per convidar a la penitència, no caldria insistir una mica més en l’esperança de la salvació?

El president tampoc no es va limitar a aquelles conegudes llistes de la compra d’altres temps, on sortia tot, avorridament i sense fil conductor. No: en el seu discurs hi va haver descripció però també priorització, i fins i tot línies polítiques de fons ben diàfanes. Ara bé, a Artur Mas no li queda més remei que ser portador de males notícies. I com que no sap ensucrar-les –cosa a què estem molt acostumats–, encara sonen més dures. El mateix dia que Mas enviava a tots els catalans a una dutxa freda de realisme, el candidat Rubalcaba, per exemple, prometia increments salarials a funcionaris i pensionistes. Només queda l’esperança que els catalans sàpiguen distingir entre qui els diu la veritat i qui els porta a vendre. El drama de la política catalana, però, és que sabem que la nit de dimarts, tan sols una quarta part de catalans van poder sentir les dures veritats de Mas, mentre tres quartes parts només sentien els cants de sirena de Rubalcaba. Tenim un país televisivament descosit.

Es comprèn que qualsevol concessió a l’èpica podria sonar frívola. No hi ha promesa possible. L’escenari de restricció pressupostària només permet fer política a base de decidir on s’aprima més i on menys, en l’intent final que la liposucció pressupostària no tan sols no deformi sinó que estilitzi la figura d’una societat que tenia sobrepès. I, en aquest sentit, és evident que el president Mas és capaç del lideratge necessari pels temps que corren. La pregunta és si també ho sabrà ser pels temps que s’acosten, i que indubtablement demanaran molta èpica.