Bona política sense pressupost

Fins fa quatre dies, fer alguna cosa volia dir, fonamentalment, gastar diners. També, i sobretot, enpolítica. De manera que un programa polític era, per damunt de tot, una llista de noves despeses que l’electorat, ingènuament, es prenia com la promesa certa d’una carta als Reis amb presents vinguts d’Orient. Tanmateix, en sentit estricte, no gastar també és una manera de fer.

Fins i tot, el cert és que en temps de consumisme desaforat, la decisió veritablement forta, la que remetia a principis sòlids, la que posava en evidència una voluntat ferma, era la de la contenció i l’autocontrol. Això sí que era decidir i fer de veritat! On era més fàcil de comprovar-ho és en el terreny educatiu: la sobrietat i la temprança han estat les grans virtuts educatives en les que han excel·lit els millors pares en els anys de creixement sense límits. Molts experts en educació ens anaven advertint que, en els temps que corrien, el més difícil era saber dir no. I la gran debilitat de molts pares era no saber aturar l’alimentació capriciosa, el mòbil abans d’hora o la consola de jocs fora de control.

Ara, però, allò que havia estat una virtut només dels forts esdevé un imperatiu per a tothom, si us plau per força. I fer política és sotmetre’s a les exigències de la sobrietat i la temprança. Més que mai, ara la política és el desafiament per a gent forta, amb principis i voluntat ferma, que mai no havia estat. De la llista de promeses ben o mal pressupostades, ara cal passar a la llista de retallades, a ser possible, fetes amb cirurgia fina. La política s’ha convertit –i serà així per molts anys– en l’art d’estalviar. I la bonapolítica, serà la que sàpiga “fer economies” –com s’havia dit abans– de manera intel·ligent per tal d’arribar al final en una posició millor que la de partida.

Parlem, és clar, de saber trobar el lloc just en una societat del benestar que havia perdut el nord i que s’havia convertit, en molts sentits, en una societat aviciada. Sí, ja ho sé: aquesta afirmació genèrica no val per a tothom, i abans de la crisi encara quedaven molts col·lectius desprotegits.

Però, en termes quantitatius, el problema de la sostenibilitat del sistema de benestar no l’han creat les capes socials més desvalgudes, sinó l’excés –per no dir abús– que n’han fet les classes mitjanes i altes.

Fa anys que poso el mateix exemple: que la Seguretat Social atengui la sordesa de qui ha treballat cinquanta anys davant d’un teler, és de justícia; que hagi d’atendre el jove que s’ha malmès l’oïda amb l’impacte dels decibels de la música estrident que escolta voluntàriament, ja és més discutible. En el segon cas, i a diferència del primer, hi ha una irresponsabilitat que hauria de tenir algun cost.

Parlem també d’educació, aquest altre gran estadi sensible de la societat del benestar. Fa quinze dies vaig ser a París. I en un dels diaris del dia, a portada, hi havia el següent titular: “Com evitar el fracàs universitari”.

Efectivament, la mitjana d’estudiants universitaris francesos que passen de primer a segon no arriba al 45%. Els repetidors, freguen el 25%. I, canvi d’estudis a part, a primer els abandonen al voltant d’un 25% més. Una altra dada: al campus Le Mirail de la prestigiosa universitat de Tolosa de Llenguadoc, més del 55% d’estudiants de primer no s’arriben a presentar als exàmens. Cito el cas de la universitat francesa per evitar posar el dit a l’ull a les universitats del país, per bé que, certament, les nostres dades –amb totes les precaucions preses quan parlem d’estadístiques– són millors.
Igual que aquí, els països rics hem intentat parar el cop de la degradació dels models educatius bàsics i superiors a base d’incrementar els pressupostos, fatalment, sense els resultats esperats. S’havia associat fer política amb la via més fàcil de totes: gastar més.Però, allà i aquí, de cap manera es pot defensar la despesa en unes institucions que amb prou feines són capaces de garantir l’èxit al 50% dels seus usuaris. Els mateixos dies, el ministre d’Educació francès, Luc Chatel, era entrevistat a L’invité des matins, a France Culture, i constatava consternat que, malgrat els forts increments pressupostaris dels darrers anys en ensenyament, els resultats havien estat cada vegada pitjors, particularment en els terrenys dels que més s’havien enorgullit, com ara la comprensió lectora.

A partir d’ara el model serà un altre. A manca de més recursos, la resposta als grans desafiaments d’una millor atenció sanitària o d’una més gran qualitat educativa ja no tindran gran cosa a veure amb els increments pressupostaris com, de fet, ja no s’hi relacionaven ara pels resultats. I una bona políticapressupostària consistirà, durant força temps, a saber situar adequadament l’estalvi en el lloc més adequat.

En aquest sentit, sovint cal lamentar que el discurs polític de la retallada encara sigui fet exclusivament en termes de compliment forçós d’una imposició externa o com a càstig a pagar pels anteriors malbarataments irresponsables. Progressivament, a mida que siguem capaços de superar aquest estadi de dol per la cultura de l’abundància que ara enterrem, estarem en condicions de revisar les veritables causes de molts fracassos socials de la societat del benestar i que no tenien res a veure amb el pressupost. En el futur, una política amb menys pressupost serà molt més astuta que no fins ara. I més eficaç en els resultats.

• Il·lustració de MESEGUER
• Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.