Resignació o tota l’ambició
El model d’Estat autonòmic nascut de la Constitució del 1978, paradoxalment, portava implícit la lògica centralitzadora. Es va veure ben clar en la transformació del mapa comunicatiu en el qual, més que una més gran regionalització dels mitjans, al cap de vint anys, allò que s’havia desenvolupat eren grans diaris estatals amb una difusió quantitativa i un impacte qualitatiu que no havia aconseguit cap altre mitjà ni amb el suport de la llarga dictadura franquista.
La dependència informativa de mitjans estatals, que el 1976 a Catalunya estava per sota del 5% –escassament 32.000 exemplars diaris de difusió–, el 1996 arribava al 17,5%, amb una difusió de més de 135.000 exemplars, i actualment se situa al voltant del 25%. En el terreny de la televisió, la irrupció de les cadenes privades de televisió el 1990, sense cap constrenyiment legal pel que fa al respecte de la realitat autonòmica ni, particularment, de la diversitat lingüística, també ha provocat l’arraconament progressiu de l’espai ocupat a Catalunya per TVC, fins a l’actual meritori però insuficient vint-i-pocs per cent d’audiència total.
Aquesta lògica, paral·lela al desenvolupament autonòmic, s’ha estès a la majoria d’altres camps econòmics i socials. Catalunya, després de trenta anys d’autonomia, és estructuralment més depenent d’Espanya que a l’inici del procés. La dependència energètica amb l’Estat supera el 95% del total consumit, tot i haver estat pionera empresarial en la majoria dels sectors. Les estratègies estatals de desenvolupament de les comunicacions han seguit deixant de banda la racionalitat econòmica per, emmascarades d’electoralisme regionalista, seguir fent política centralitzadora per tots els mitjans: ferroviari, ports i aeroports i carreteres. Aquests dies el fet s’ha tornat a posar en evidència amb la incertesa sobre un corredor mediterrani ferroviari de mercaderies, que demostra que la política, a Espanya, s’imposa a l’interès econòmic general.
Per si fos poc, passat l’estiu hem vist com s’acabava el desmantellament d’un sistema financer català que havia arribat a suposar més del 60% del mercat intern. Caldrà esperar uns anys per, amb perspectiva, dilucidar quina part de responsabilitat hi ha tingut el propi sistema, i quina ha estat resultat d’una planificació política que s’ha accelerat aprofitant un moment de feblesa.
De res no ha servit que existís una llei catalana de caixes mil vegades lloada pels més alts responsables espanyols. I per si fos poc, La Vanguardia de dissabte passat informava de les presses del Govern espanyol per aprovar un decret que faciliti la fusió entre universitats i organismes d’investigació –també d’entre diverses comunitats autònomes– per augmentar-ne l’eficiència. Vist el context general d’una universitat ja profundament espanyolitzada en les seves xarxes –en aquest cas hauríem de parlar de teranyines– de dependència gremial, ser malpensat respecte dels possibles efectes recentralitzadors és gairebé un deure.
Tot això, és clar, al marge de les declaracions explícites de PSOE –més matisat– i PP –descaradament– sobre la necessitat de revisar els “excessos” autonomistes i tornar a imposar sobre les competències descentralitzades uns mínims comuns en les prestacions sanitàries, que en temps de recessió vol dir uns màxims. O, encara, de la conveniència d’obligar a uns currículums educatius bàsics per a tot el territori, amb una intenció que es pot qualificar de redundant, atès que el sistema educatiu espanyol ja ho ha estat sempre, d’unificat, a diferència de tants altres països europeus com Alemanya, Suïssa o la mateixa Gran Bretanya, en què Escòcia té un sistema propi i diferenciat. Però sí: a Espanya encara hi ha marge per a la recentralització.
En aquest context, no és estrany que Antoni Puigverd escrivís fa pocs dies que, tal com va tot, encara podria ser que el catalanisme polític, cada vegada més desafecte al model autonòmic per insatisfactori, finalment s’hi hagués d’agafar com un clau roent per no perdre bous i esquelles. La reflexió és especialment pertinent perquè és clar que a Catalunya es viu una lògica política divergent de l’espanyola. Mentre aquí la coalició política –i la majoria social– que defineix la centralitat política treballa en la línia de proposar un pacte fiscal “en la línia del concert econòmic”, a la resta de l’Estat s’està acabant de perfilar com finiquitar l’autonomisme polític, que ja és gairebé l’únic que queda dempeus.
Així, témer l’amenaça de la publicació urgent d’unes balances fiscals de la crisi per desmentir el llarg espoli fiscal sobre el nostre país, la recomposició accelerada de la presència policial “nacional” amb noves casernes i efectius i la pressió per reduir el dèficit públic que ha convertit Catalunya en el paradís de les retallades poden ser resultat d’un excés de suspicàcia o de símptomes clars d’allò que ja tenim al damunt. Tots llegim Enric Juliana.
Sí, una possibilitat seria tornar-nos a situar a la defensiva i intentar salvar unes engrunes autonòmiques, com a mal menor. Tornar a les casernes d’hivern. L’altra, si encara hi som a temps, seria oblidar velles cançons que encomanen la tristesa, com cantava l’Espinàs, i reconstruir el país, ara amb tota l’ambició nacional que reclama un projecte veritablement sobiranista. Anar a reclamar un pacte fiscal, a hores d’ara, recorda l’acudit del porter de l’Alcoià que perdia per deu a zero i demanava una pròrroga.
- Il·lustració de MESEGUER
- Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.
