Que n’és de difícil fer la pau!
De l’absència de violència a la pau hi ha un camí molt llarg. Però, com se sol dir, un llarg camí comença forçosament amb un primer pas, i el de l’abandó definitiu de les armes era aquest primer moviment necessari que només podia ferETA. Minimitzar-lo per tot allò que queda per recórrer, seria una veritable irresponsabilitat. A partir d’ara queda molta feina per fer i cal confiar en la força i alhora en la magnanimitat –la segona es recolza en la primera– de la democràcia per reconduir un conflicte armat de vells orígens polítics cap a una nova lògica de confrontació a les urnes.
Certament, el debat sobre les víctimes –aquí i arreu– és un dels primers que treu el cap tot just abandonada laviolència. Un debat molt dur perquè d’entrada cadascú només reconeix les pròpies víctimes. En aquests casos se sol partir del supòsit que acceptar que els altres també en tenen, de víctimes, és una mostra de debilitat, una manca derespecte cap als propis caiguts i, en definitiva, que relativitza la gravetat del mal patit. Però no: reconèixer les víctimes causades als altres no relativitza res, sinó que des d’un punt de vista ètic multiplica el dolor propi. I sí: ETA ha fet més devuit centenars de víctimes mortals, per definició innocents, però l’Estat ha actuat al País Basc combatent ETA en moltes ocasions des de les clavegueres del poder i transgredint els límits de l’Estat de dret. Diguem-ho clar: ha matat i torturat. El mal d’uns no fa més justificable el dels altres, tots ells incommensurables quan es parla de vides humanes i de coaccióde la llibertat personal. Ja sé que no es pot posar al mateix pla una organització armada i un Estat democràtic. No ho faig. Però mentre sé que no puc demanar cap grandesa moral a un assassí, a un estat de dret sí que li he d’exigir l’absolut respecte de la llei.
El president Zapatero, en el missatge institucional del dijous, va fer una referència justa i emocionada cap a les víctimes d’ETA i, en aquest sentit, va sentenciar que una democràcia sense terrorisme no significava una democràcia sense memòria. És una afirmació paral·lela a la d’ETA, també reivindicant els seus “caiguts”.
Aquest és el primer pas que, resolts els assumptes penals i policials, oberts els camins de la reinserció i encaminades les vies polítiques, ha de fer possible el penediment, el perdó i la reconciliació.
Però, finalment, ha d’arribar l’oblit. Chaim Potok, un rabí jueu, va escriure: “Déu és misericordiós perquè ens deixa oblidar”. Aquesta és la idea implícita en tota redempció del passat: poder-lo corregir amb bones decisions de futur. I el futur està en la pau, no en la humiliació del vençut.
- Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.
