Tots a fer broma

El recurs al sentit de l’humor del prestigiós catedràtic de Filosofia del Dret i un dels set pares de la Constitució m’ha fet retornar a l’extraordinària obra de Peter L. Berger La rialla que salva (La Campana, 1997). Es tracta, segons el mateix subtítol, d’un text sobre “la dimensió còmica de l’experiència humana”. En el seu llibre, el sociòleg nord-americà nascut vienès, sosté la tesi que “l’experiència de la comicitat és una promesa de redempció”. I, efectivament, les paraules de Peces-barba a Cadis podrien haver-se interpretat així, com una broma que obria, en un pla hipotètic, les esperances d’un futur intercanvi de dependències i independències entre Catalunya i Portugal, per veure qui hi sortia perdent i qui guanyant, i que permetia confiar encara en la promesa d’una independència redemptora per a Catalunya.

Lamentablement, les respostes indignades d’alguns catalans –ara, tothom s’indigna amb molta facilitat– han trencat la màgia de la comicitat proposada per PecesBarba. (Deixo de banda, no cal dir-ho, els insults malhumorats dels qui han fet ofici de dir-la grossa, que no és altra cosa que el reconeixement implícit de la seva petitesa en política). En no saber recollir el guant de la fórmula còmica –“una forma essencial de la veritat”, com diria Berger– a la que el catedràtic havia recorregut per sostenir amb clara voluntat subversiva allò que realment pensa, molts catalans dels sectors sobiranistes hi han reaccionat com si els haguessin ferit l’orgull de la seva espanyolitat.

Aquesta és una dimensió que mai no he entès dels independentistes que s’irriten quan no se’ls tracta com a bons espanyols, i que mostra els efectes profunds d’una llarga domesticació nacional i les dificultats de desfer-se’n.

Des del punt de vista sociològic, el recurs a la comicitat té diverses funcions, entre les quals, marcar el territori del grup: no tinc cap mena de dubte que l’ocurrència de Peces-barba va merèixer la rialla còmplice de bona part de l’auditori de Cadis. Però, i simultàniament, l’humor pot mostrar agressivitat cap als altres, humiliant-los.

Aquesta dimensió socionegativa de l’humor ens descobreix allò que Berger qualifica com “la comicitat com a arma”, en forma de sàtira o “ironia militant”. En aquest sentit, que Peces-barba insistís a dir que les seves paraules eren una broma, no fa altra cosa que dotar-les de seriositat. Si haguessin estat dites amb solemnitat, llavors tindrien raó aquells que han suggerit, de manera poc pietosa i volent-lo disculpar, que el pare de la Constitució repapiejava i que, per tant, les seves paraules eren irrellevants.

No, no: el que fa prendre seriosament les afirmacions del catedràtic és que eren dites de broma. I a més, amb una ironia que va confessar que feia sovint: “Jo sempre dic de broma…”. És a conseqüència d’aquest efecte paradoxal de la comicitat que la càrrega moral ha acabat rebotant contra qui s’ha sentit ofès. Em refereixo, és clar, a tots aquests catalans de pell tan prima i amb tan poc sentit de l’humor que demostren que som una societat tancada, rude, victimista i desmesurada, tal com ha sostingut –segur que també fent broma–, Francesc de Carreras, conegut per l’esplèndid sentit de l’humor que sempre vessen els seus articles.

No és aquí el lloc per aprofundir en l’anàlisi que fa Berger, a partir de molt diversos autors, de les modalitats de l’humor. Per exemple, dels acudits sarcàstics que menystenen les nacions veïnes, els gremis professionals, les ideologies o les creences, i que són maneres de sublimar la transgressió del tabú que prohibeix certes accions agressives.

Rient, rient, Peces-barba va confessar la naturalesa colonial –agressiva– de la relació d’Espanya amb Catalunya. I encara va poder fer al·lusió a l’amenaça de les bombes sobre Barcelona, per cert, en una missió de defensa de la unitat de la pàtria perfectament reconeguda a l’exèrcit espanyol a la Constitució que ell va ajudar a engendrar i que no és, certament, un llibre d’acudits. Ara bé, jo proposaria una altra manera d’analitzar el sentit de l’humor de Peces-barba. Avner Ziv, un dels autors citats per Berger, parla de la funció “defensiva” de l’humor. És una forma de sublimació que serveix per reduir l’angoixa provocada per l’agressivitat dels altres. En aquest cas, la tesi seria que Peces-barba, a la vista que ja són la meitat els catalans que es declaren favorables a la independència, va recórrer a l’humor per fer més tolerable la por associada a l’amenaça d’una ruptura de la unitat d’espanya. Es pot riure de por.

Sigui com sigui, coincideixo amb Francesc de Carreras que a l’independentisme català, per tal que algú se’l prengui seriosament, li falta el sentit de l’humor que ja té l’independentisme espanyol de Peces-barba. Les respostes irades d’aquests dies fan l’independentisme antipàtic i poc amable, a diferència del del pare de pàtria, que fa somriure.

Per exemple, davant del debat sobre els atacs a la immersió lingüística, hi hauríem d’haver respost explicant aquell acudit del pare i fill espanyols monolingües –la redundància ja fa riure– als quals s’adreça un turista i que, en un intent d’inici de conversa, els parla successivament en anglès, francès, italià i alemany. A la vista del fracàs, unes passes més avall, el fill suggereix al pare que potser sí que caldria aprendre algun altre idioma. Però el pare li respon, tallant: “Ja ho veus de què li ha servit al turista saber-ne tants!”. I tots a riure, que ja se sap que fem broma.