Un 20-N antisobiranista?
Una de les lectures múrries –per no dir tramposes– que es faran dels resultats electorals de diumenge vinent a Catalunya serà en clau antisobiranista. Es calcularan els vots favorables a socialistes i peperos, els partits que fan explícita la seva voluntat de romandre a Espanya, i es compararan amb els resultats dels que mantenen posicions ambigües o dobles, com CiU i ICV, sumats a les netament independentistes d’ERC. Fets els números, es contrastaran amb les xifres de les enquestes que darrerament donen la majoria al sí en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. I, abracadabra, sense que ningú mai no ens hagi preguntat realment si ens volem emancipar, hi haurà experts que conclouran que l’independen- tisme és tot bromera inconsistent. Encara més: tot i que m’atreveixo a pronosticar un primer lloc per a CiU a Catalunya, ni que la previsió es complís, això no serà un obstacle per posar en entredit els excessos sobiranistes de la coalició governant. I no diguem si queda en tercera posició.
Davant d’aquesta perspectiva, o m’anticipo a desmuntar l’anàlisi fi- nal que he previst, posant la bena abans de la ferida, o espero que arribi la interpretació anunciada i la rebato a pilota passada. Mal si fas, mal si no fas. Posats a triar, però, prefereixo la primera alternativa. Perquè, sigui quin sigui el pòdium final del 20-N, efectivament, una lectura en clau sobiranista dels resultats de diumenge donarà poques satisfaccions. En el millor dels casos, sumant totes les ambigüitats, ICV, ERC i CiU podrien arribar a 21 o 22 escons, mentre que els netament unionistes en tindrien 25 o 26. Anem, doncs, a intentar desarmar la més que previsible retòrica antisobiranista.
L’argument més definitiu de tots és que diumenge ens demanen quina composició volem a les Corts espanyoles per decidir qui ha de governar Espanya els propers quatre anys, i no cap altra cosa. Si hi ha alguna confusió, és que semblen més unes presidencials que unes legislatives. Però en cap cas, no són un referèndum d’autodeterminació. És cert que en aquestes eleccions una minoria farà un vot més ideològic, que pot anar des de l’independentisme basc o català, passant per UPyD o el partit dels Pirates. Però, agradi o no, la majoria de ciutadans farà un vot presidencialista, més en funció de les expectatives personals que d’adhesions ideològiques. Ja serà prou miracle que, en aquestes circumstàncies, a Catalunya millorin resultats ICV, ERC i CiU.
Malgrat tot, és cert que no es pot menystenir el fet que PSC i PP siguin majoria a Catalunya després d’una manifestació de més d’un milió de persones contra una decisió que havia provocat el PP amb els seus recursos en contra de l’Estatut, i amb una sentència contrària a la voluntat expressada pel poble de Catalunya assumida positivament pel PSOE i particularment per Rodríguez Zapatero i Chacón. I sí, sembla estrany que els partits favorables al dret a decidir, els sobiranistes i els independentistes, no facin majoria. Ara bé, per explicar aquesta feblesa, crec que cal considerar altres raons. Pel que fa a ERC, tot just està sortint d’una crisi profundíssima provocada pels errors acumulats des del 2003. Hi ha motius per pensar que n’està sortint bé, però ni amb l’encert d’un candidat com Alfred Bosch, una formació política no pot redimir tots els seus pecats en quatre dies. En relació amb ICV, la seva opció per simpatitzar amb el vot indignat, especialment el de les classes mitjanes que es resisteixen a perdre les posicions guanyades, els manté al marge del sobiranisme, del qual no en poden esperar massa suport addicional. Finalment, CiU té dos obstacles per recollir el vot transversal que va aconseguir a les darreres eleccions catalanes i que va del nacionalisme més moderat, passant pel dret a decidir, fins a l’independentisme. Un, haver fiat tota l’esperança de futur en una proposta de pacte fiscal que, excepte Duran Lleida, tothom sap que no té cap possibilitat de reeixir en unes condicions veritablement acceptables. Dos, el perfil provocadorament contrari a la independència del seu candidat, combinat amb un discurs conservador que el fa suspecte d’una excessiva familiaritat amb el PP, el principal adversari nacional de CiU.
Finalment, en la interpretació antisobiranista, crec que hi pesarà l’estereotip amb el que es continua analitzant l’independentisme po- lític. Hi ha qui no ha fet l’esforç d’observar-ne la versió actual, i es consola –perquè li és més fàcil de derrotar– amb els perfils més histriònics a disposició del mercat parlamentari. Dit breu: el nou independentisme és encara més social que polític, i per això també se’l coneix poc encara. Poc a poc i bona lletra.
¿Cal creure, doncs, que els resultats del 20-N significaran el final de la bombolla independentista, que es refredarà l’expectativa sobiranista i que els catalans amb ganes d’emancipar-se es veuran obligats a tocar de peus a terra i acceptar que és inútil pretendre desfer-se de la tutela de l’Estat? Jo crec que no. El 20-N no farà ni una esgarrinxada a l’independentisme social, perquè és una partida que es juga en un altre camp i en una altra lliga. És com si a un equip de rugbi el poséssim a jugar en un camp de bàsquet. Que ningú no canti victòria la nit del 20-N, perquè els resultats contribuiran en ben poques setmanes a fer veure encara més clarament quina és l’única sortida nacionalment digne per a aquest país. Tot un altre debat és si l’independentisme sabrà com fer-ho, però això no es decideix el 20-N.