Entrevista al web 365 dies 365 entrevistes

“Sóc economista, faig de sociòleg i tinc carnet de periodista”

Trobareu l’entrevista que van fer Carmen Pérez (text) i Àlex Carmona (fotos) al web 365d365e, clicant aquí.

Hi ha vegades que no saps si és més fàcil fer una entrevista a una persona que no coneixes, per mantenir una certa distància amb l’interlocutor, o a una persona que t’és molt propera, perquè en saps massa coses. En Salvador Cardús ha estat el meu professor, la persona que em va donar la meva primera feina de sociòloga i m’agradaria pensar que, després de quinze anys de coneixença, també és un amic. El cert és que l’afecte es pot transmetre de moltes maneres i en aquesta entrevista em regala un temps del qual no disposa. “No sé si estic explicant massa”, em diu amb un riure trapella. “Mai no és massa”, penso jo. Professor, investigador, escriptor, periodista i ara degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, confessa: “De tot el que faig, fer classes és el que més m’entusiasma perquè és el més difícil. La relació entre el professor i els estudiants és molt viva, molt dinàmica i molt dura, en alguns moments. Surto molt cansat de les classes, tant que necessitaria un massatgista, però també molt content.”

Quan eres petit, què volies ser de gran?
No tinc la impressió d’haver sabut mai d’una manera clara què volia ser. Durant una temporada em va interessar la ciència, si més no era en el que obtenia millor nota, perquè en les assignatures de lletres anava molt justet.

Vas suspendre mai cap assignatura?
Crec que l’única cosa que vaig suspendre al batxillerat va ser “la formación del espíritu nacional”. També vaig passar una època més mística, d’una certainvocació religiosa que es deia llavors, sense que mai s’acabés concretant en res. I abans d’entrar a la universitat, no sabria dir per què, em va interessar el periodisme. Sí que recordo que vaig comprar una revista que explicava què volia dir això de ser periodista. Però el desencadenant va ser la novel·la de Jane S. Mac Ilvaine, Surt cada dijous, que narrava l’experiència d’una parella jove que anava a un poble petit i creava una revista local que sortia cada setmana. La figura del periodista entrant en la vida social i transformant-la, els conflictes de poder… Tot allò em va seduir molt.

I la sociologia?
Tinc un oncle que és capellà i treballava per a l’ISPA, l’Institut de Sociologia i Psicologia Aplicades. Havent de decidir què volia estudiar, em va comentar que coneixia un sociòleg que es deia Joan Estruch que acabava de tornar de la Universitat de Lovaina. Vam quedar amb ell per veure’ns a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma, on treballava. I, posteriorment, hi va haver una segona trobada a casa seva, d’on vaig sortir-ne amb la recomanació de llegir La imaginació sociològica de Wright Mills i Invitació a la sociologia de Peter Berger. Quan els vaig llegir vaig tenir clar que em volia dedicar a la sociologia.

Qui no ho tindria clar després de parlar amb en Joan Estruch!
Passa que aleshores no hi havia uns estudis pròpiament de sociologia. Tan sols era un departament dins d’econòmiques. I jo, que en ma vida havia pensat en l’economia, m’hi vaig haver de matricular per poder fer alguna assignatura de sociologia. Però resulta que econòmiques em va agradar tant que, en algun moment de la carrera, vaig dubtar entre dedicar-me a l’economia o continuar amb la sociologia, sobretot quan en aquell moment la sociologia no tenia gaires sortides laborals.

La docència?
Però és que tampoc mai no vaig pensar que em pogués dedicar a l’ensenyament. És més, quan vaig acabar la carrera vaig anar-me’n de la universitat.

Què vas fer?
Vaig començar a treballar en un centre de recerca pagat per una fundació, fins que va començar a tenir problemes econòmics. Després de quatre o cinc anys treballant-hi, vaig estar sis mesos sense cobrar i jo ja tenia dos fills. Buscant feina vaig saber que al Departament de Sociologia hi havia una plaça per fer de becari i, com que no hi havia ningú més que la demanés, me la van donar. Vaig venir a espetegar a la universitat com qui s’agafa a una taula per no ofegar-se, més que no pas per una qüestió d’interès acadèmic.

Intel·lectualment què és més estimulant, la recerca o la docència?
Quan fas recerca, especialment al món acadèmic, no tens ningú al davant. Treballes amb poc risc perquè tan sols has de complir amb uns terminis i unes expectatives. Però tampoc acabes de saber mai si la teva feina ha agradat o no. Potser a la llarga et poden reconèixer el mèrit, encara que hi ha gent a qui no han reconegut mai la feina. Però a classe et poses davant de setanta o vuitanta persones que et miren amb cara de dir: “A veure què ens explica aquest? Serà capaç d’interessar-nos?”

I els interessa, als estudiants, el que els expliques?
D’entrada sospiten que no els interessarà. És aleshores quan les classes es converteixen en una mena de combat en el qual, els primers deu o quinze dies, has de demostrar que tens alguna cosa a dir. Dues setmanes en què has de vèncer la cara d’escepticisme inicial.

No tot deu ser animadversió.
Un any, l’últim dia de curs, tota la classe va esclatar a aplaudir, però això només m’ha passat una vegada en trenta anys de docència [riu]. Ara que hi ha això de Facebook, sí que m’escriuen antics alumnes i em diuen que es recorden de les meves classes. És aleshores quan penso que potser no estaven tots tan adormits! Des del punt de vista professional, la docència és molt estimulant i té moltes virtuts.

Quines?
Et posa a prova les habilitats de comunicació: crear moments de tensió, proximitat, distància, relaxament, ritme… També t’obliga a pensar com una idea abstracta, la pots fer viscuda o pertinent en la vida d’uns estudiants que cada vegada són més lluny generacionalment. D’una altra banda, t’ajuda a contrastar les teves idees. Els comentaris i les crítiques dels estudiants t’obliguen a revisar què transmets perquè t’adones de la feblesa del teu argument.

Encara et poses nerviós abans d’una classe?
Sí, abans d’una classe, abans d’una conferència, abans… En el meu cas, crec que forma part de la mateixa tensió que exigeix el control d’una sessió d’una hora i mitja o dues hores. Però són uns nervis positius. Normalment, just abans d’una classe, dedico un temps a revisar el contingut, intentant que tingui un començament i un final, que sigui una història, que tingui un relat. Però sí, em continuo posant nerviós [riu].

Per què serveix la sociologia?
No sóc dels qui creu que existeix una cosa que es diu sociologia. Hi ha les ciències socials.

Doncs, per què serveixen les ciències socials?
Són un intent de comprensió de la dimensió social de la nostra existència. I dins d’aquestes ciències socials sí que hi ha els qui s’han especialitzat en la psicologia social, en la demografia, en la sociologia… Unes fronteres, amb tot, que són artificioses i que s’han anat desenvolupant al llarg de la història. Amb tot, és interessant saber com funciona una societat, com funcionen els grups socials, per què tenen conflictes i com es poden resoldre.

Per tant, la sociologia té un interès especial en moments de crisi o de canvi com els actuals, oi?
Sí, però també en moments d’estabilitat, perquè estudiar-los ens ajudaria a no fer les barbaritats que ens porten a la crisi.

Aquest condicional no és llançar pedres contra la teulada de la sociologia?
Crec que una part important de la responsabilitat de la imatge d’inutilitat de la sociologia és culpa dels mateixos sociòlegs.

Per què?
Perquè una bona part de les nostres pràctiques són irrellevants i no serveixen ni per entendre ni per resoldre. Si el que fem no té conseqüències, vol dir que les nostres pràctiques no són prou adequades per assolir els objectius que ens proposem. D’una altra banda, paguem el preu d’aquest perfil massa ampli que té la nostra professió, encara que això també els passa als advocats o fins i tot als metges. La diferència és que un advocat decideix estudiar dret pensant que serà Perry Mason, i després li arriba el desengany. Però nosaltres, de bon antuvi, no sabem què és un sociòleg, i això fa que el perfil de candidats a estudiar sociologia sigui molt heterogeni. La major part de les persones que decideixen estudiar sociologia, l’acaben descobrint a la facultat. Han triat la sociologia perquè no sabien què fer i quan són aquí, si tenen sort, la descobreixen. Fins i tot hi ha gent que en queda molt contenta [riu].

I tu en vas quedar content? Perquè ets un sociòleg que també fa de periodista.
No sóc una persona de grans vocacions úniques i obsessives. Més aviat sóc una mica tastaolletes. M’interessa tot. Fent broma sempre dic que sóc economista, faig de sociòleg i tinc carnet de periodista, però no tinc carnet de sociòleg, ni d’economista, ni tinc títol de periodista! Per dir-ho d’alguna manera, el carnet, l’ofici i el títol se superposen, però divergeixen. I crec que, ni que sigui com a metàfora, explica molt bé aquesta heterogeneïtat. El periodisme, com la majoria de les coses en la meva vida, se’m va presentar per atzar. Un dia de l’any 1986 o el 1987 vaig arribar ben d’hora al meu despatx de l’Autònoma perquè, això sí, sempre he estat molt matiner, i em vaig trobar amb una persona que feia voltes pels passadissos. Quan em va veure em va dir que buscava el professor Cardús. Em volia proposar crear i dirigir una revista per al Departament d’Ensenyament. En aquell moment vaig pensar que encara estava adormit o somniava. Encara no sé per què em van venir a buscar a mi! Evidentment, no podia dir que no a l’oportunitat de poder inventar-me una revista. I aquesta va ser la meva primera incursió en el món del periodisme, la revista Crònica de l’ensenyament. Al cap d’un any i mig o dos, tampoc sé per què, em van proposar ser el cap d’opinió del diariAvui. I quan estava acabant a l’Avui, va venir un equip del 30 minuts de TV3 que em va demanar assessorar-los en un episodi. I a la vegada, això va fer que pogués col·laborar en unes quantes sèries de TV3, que em va dur a fer col·laboracions a la premsa, que… Com que sóc curiós i tafaner de mena, sempre he aprofitat aquestes oportunitats.

També deus haver deixat passar alguna oportunitat, no?
I tant!

Alguna en l’àmbit de la política?
Tot el que diré ara tindria moltes matisacions, però les oportunitats per fer política, i si per fer política considerem que m’hagin ofert un càrrec polític, han estat escassíssimes. Tan escasses que fins i tot he de confessar que m’estranya a mi mateix. De fet podria dir que les ofertes han estat dues i mitja, perquè la tercera no era pròpiament un càrrec polític, sinó un càrrec tècnic que depenia d’un organisme públic. I de les dues i mitja crec que, com a mínim, dues eren mentida.

Com, mentida?
Eren més ganes de fer servir el meu nom per després deixar-me a l’estacada, que ja és una cosa que sol passar.

No sé si és mentida també, però el teu nom va sonar com a possible conseller de Cultura.
I ni tan sols m’ho havien proposat! Afortunadament ho va acabar essent en Joan Manel Tresserras, que és el bo [riu]. Per tant, podem dir que les ofertes han estan dues i que totes dues eren mentida. Rumors amb l’objectiu d’encobrir el nom de la persona que veritablement havia estat elegida fins que no es fes oficial el nomenament.

Però t’agradaria dedicar-te a la política?
Tampoc. Em sento molt còmode en l’exercici del que faig i no estic gens segur de quina seria la meva competència en el camp de la política. No ho dic tant per la gestió, perquè sí que n’he fet i m’agrada, i penso que no sóc del tot incompetent, sinó perquè hi ha una cosa que estic gairebé segur que no podria aguantar de la política.

“M’he acostumat a parlar amb molta llibertat i tinc la impressió que això en el món de la política no sempre seria possible”

Quina?
No poder dir què penso. M’he acostumat a parlar amb molta llibertat i tinc la impressió que això en el món de la política és molt difícil. Mai no es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, però crec que només em dedicaria a la política en una situació veritablement excepcional, d’emergència nacional, dit en el doble sentit: que fos una catàstrofe o que la nació emergís. Només aleshores potser m’hi engrescaria.

En canvi, sempre has estat una persona políticament molt involucrada.
Tampoc et sé dir per què. M’agradaria pensar que simplement és una manera conseqüent d’actuar. Com quan vaig començar a estudiar català a Òmnium Cultural de Terrassa, per després poder anar a fer classes de català a les escoles. I anava a aquells col·legis per trobar-me amb seixanta nens al davant i amb el professor del “cuerpo de magisterio” al darrere, controlant tot el que feia.

Recentment vas publicar un article al diari Ara on deies que no eres separatista, quan tu sempre t’has declarat obertament independentista.
En aquest article denunciava que, els qui defensem la independència, som acusats que si no aconseguim la independència, crearem frustració. Hi escrivia: “Tampoc sabem si mai aconseguirem la pau al món, però no pot ser que pel perill de no crear frustració, hàgim de renunciar a la lluita per la pau.” Per tant, jo no sé si mai hi haurà pau definitiva, però aquesta lluita no la faig confiant que algun dia la veuré, sinó que la faig perquè penso que s’ha de fer. I és en aquest context que deia, retòricament però també honestament, que no puc tenir la certesa absoluta que tindrem la independència, però no per això hi renunciaré. A vegades m’imposo mirar de frenar l’entusiasme perquè la independència és molt difícil. Si algú es pensa que amb una manifestació demà ja podem proclamar la independència és que no sap de què parlem. Per tant, de tant en tant convé recordar que les coses són difícils. O no són tan difícils com ens diuen, però cal una cosa tan complicada com és voler-la de veritat.

Text: Carmen Pérez. Fotos: Àlex Carmona.