Rajoy, independentista

La presumpta entrada triomfal del PP al poder aquest 20N, d’estil “passejada militar” damunt Espanya, fonamentalment, s’aguanta sobre dos pilars. Un, l’estupidesa política del PSOE i de Rodríguez Zapatero en particular d’ençà de la patacada econòmica que no va saber veure a temps. El segon, l’exacerbació per part del mateix PP de la tradició anticatalana a Espanya, amb el seu recurs sobre l’Estatut i la posterior humiliació de la voluntat del poble de Catalunya que s’havia expressat en referèndum. I, aquests dos pilars, es coronen amb un frontispici absolutament previsible: presentar-se com a portadors de la recuperació de l’orgull de pertànyer a la gran nació espanyola, que és la música de fons que toca la banda militar de la FAES, amb Aznar portant el bombo.

Res de nou sota el Sol: hi ha cultures polítiques que es mouen per aquests mecanismes tan tradicionals com són l’honor i l’orgull, abans fins i tot que els de la llibertat o la justícia. Sí: Rajoy ha arribat a dir en campanya que es tracta que a Espanya no li vinguin amb imposicions des de fora. I aquesta idea de com és volguda la independència espanyola del senyor Rajoy explica molt bé perquè no són capaços d’entendre la nostra proposta d’independència. Ells volen la seva d’independència per no ser governats des de fora. Nosaltres la volem, tot el contrari, per obrir-nos cap enfora i, per tant, per acceptar les directrius europees –que és al club al qual pertanyem- i, és clar, participar en la seva definició. La nostra independència, doncs, busca fer possible i transparent una interdependència que avui és més necessària –i inevitable, és clar- que mai. La seva, sembla que s’utilitza per emmascarar-la perquè, a fe de déu que se sotmetran a les ordres de d’Europa! Rajoy es mostra, doncs, com un independentista a l’antiga. I si la independència és bona per a ell, haurien d’explicar-nos perquè no ho ha de ser per nosaltres, oi més si la nostra mira al futur, i la seva es fonamenta en el passat.

Nosaltres no parlem d’orgull ni d’honor, termes de ressonàncies militars, sinó de dignitat i prosperitat. Aquesta és la clau del perquè el nostre futur té tan bona pinta i suscita tantes adhesions. Sí, ja ho sé: i com és que hi ha qui encara vota PP a Catalunya? Doncs per la raó elemental que hi ha una bona colla de catalans que viuen dins del núvol espanyol construït per un sistema mediàtic de “mitjans d’incomunicació nacional” molt potent. I aquesta realitat tan tancada, més que no pas demonitzar-la, el que cal fer és obrir-la, ventilar-la… Aquesta és la feina principal que tenim pels propers dos o tres anys.

• Pots llegir l’article al web de Nació Digital.cat