Vots amb poca política
L’anàlisi dels resultats a Catalunya en unes eleccions generals sempre tenen una dificultat afegida: obliguen a fer una segona i fins i tot una tercera lectura sobre un àmbit pel qual no han estat celebrades. Per aquesta raó, hi ha el risc d’acabar en una sobreinterpretació, molt allunyada del veritat significat de la suma de les decisions individuals de vot.
Posem per cas, el sentit que hem de donar al pòdium català i a les variacions que s’hi han produït, ara amb una CiU al número 1, millorant substancialment, però sobretot amb un Partit Popular al número tres, mostrant la impotència de trencar el malefici català. Des del meu punt de vista, la importància política de les variacions, en cap cas hauria de traspassar el valor relatiu dels vots que les han produïdes. El PP, en aquest sentit, pràcticament manté les distàncies percentuals de vots obtinguts amb els resultats dels seus homòlegs espanyols, mentre que el PSC se’n distancia fins a tres punts i mig. Poca novetat, doncs, a Catalunya. Per tant, també està fora de lloc que aquestes variacions puguin justificar, en els mateixos partits, sentiments de victòria o de derrota, tots absolutament pírrics des del punt de vista català.
I en l’àmbit espanyol, passa si fa o no fa el mateix. Vull dir que si ja costa de veure la coherència de determinades decisions individuals de vot, per què hem de pensar que en podem fer interpretacions globals? Quin sentit polític té que el ciutadà s’escapi cames ajudeume de la vaguetat socialista per abandonar-se als braços de la incertesa conservadora?
A Rajoy, ¿l’han triat perquè donava confiança, o és que hi han topat mentre s’escapaven de Zapatero? Què oferien realment Rajoy o Rubalcaba en una partida que ja estava guanyada, amb una majoria absoluta que no donava cap marge de maniobra per condicionar el futur? I què hi podien pintar CIU, ERC o ICV en unes Corts de passejada militar conservadora?
Com pot veure el lector, estic assajant de dir que no sé si els resultats es poden analitzar en clau política convencional quan la decisió del votant s’ha fet en termes de desencís, de por davant la crisi, potser de ressentiment i tot, amb indignació alguns o encara, per rar que pugui semblar, amb il·lusió ingènua dels que han resistit. És a dir, davant de l’escàs marge que quedava per fer propostes sense cap horitzó a la vista, crec que ha acabat predominant la resposta des d’un sentiment d’acorralament i al marge de la raó política clàssica.
Per mi, la gran pregunta per a la que no tinc resposta és com es comportarà un electorat, d’aquí a unes poques setmanes, quan descobreixi que els sentiments l’han traït en els seus interessos.
- Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.
