El sentit d’allò que votem

Mai el sentit que l’elector dóna al seu vot és exactament el mateix que li atribueix l’analista polític, i encara menys el que li assigna el partit que l’ha rebut. Però, en situacions com l’actual de tanta alteració social i del corresponent sotragueig del mapa polític, crec que aquesta divergència pot arribar a extrems tan grans que tot intent d’exegesi electoral esdevé veritablement aventurat. I si, en general, tota interpretació ja és una forma d’apropiació dels resultats, en les circumstàncies actuals, es pot acostar molt a una veritable expropiació.

Ho dic per que, com és habitual, els dies posteriors a la passada convocatòria electoral, hi ha hagut una gran batalla interpretativa a partir de la qual tothom ha intentat resituar-se en el nou mapa. Uns, carregant-se de raons –sobretot si l’electorat els n’havia pres-, altres emmascarant el fracàs d’unes expectatives no satisfetes o, encara uns tercers, escombrant cap a casa quan el resultat de totes les sumes i restes els havia afavorit. L’anàlisi de les interpretacions és tant o més interessant que el dels mateixos resultats electorals, no tan sols per veure on se situa exactament cadascun dels exegetes, sinó perquè el criteri que s’acaba imposant desvela els equilibris de força reals.

Al nostre país, en particular, ha estat veritablement interessant el debat sobre perquè CiU aconseguia el primer lloc del pòdium electoral català, contra el pronòstic dels que tenien ganes de retreure-li els excessos sobiranistes. Des dels que hi han vist l’expressió del gran suport que té la demanda de pacte fiscal que CiU defensa, fins els que hi han descobert la legitimació social de la política de “retallades” en les que el govern català s’ha distingit a nivell internacional, amb menció directa del propi president Sarkozy. I encara, és clar, els que han considerat que el primer lloc de CiU era una consolidació del lideratge de Duran i Lleida. Però també es podria afirmar tot el contrari, amb aquest mateix resultat. D’una banda, considerar que més que una revalidació del govern local, la primera clau d’interpretació ha de ser l’enfonsada del PSC, en cap cas atribuïble a mèrits propis de CiU. A més, mal podria ser l’anunci d’un hipotètic pacte fiscal la raó d’un millor resultat, quan els més conscienciats de la transcendència d’acabar -o d’alleugerir- l’espoli fiscal, són els més convençuts que tal pacte no arribarà mai. Ara perquè hi ha crisi, després perquè caldrà consolidar el creixement, i finalment, perquè hi votaran en contra. I no deixa de semblar força oportunista suggerir que l’increment de vot de CiU és conseqüència del fet que el ciutadà està encantat amb les restriccions pressupostàries. Suposem que el votant de sempre de CiU hi estigui resignat, però tant com perquè les retallades siguin un esquer electoral… La meva interpretació és que a part de la conjunció astral –els moviments dels altres partits-, hom ha valorat l’atreviment de governar amb mà de ferro. Però també crec –escombro cap a casa, és clar- que si CiU hagués estat capaç d’oferir algun horitzó afegit al “sang, suor i llàgrimes”, si no hagués provocat tants curt-circuïts ideològics i emocionals amb la doble foto Mas – Duran, encara hauria pogut fer un salt més gran fins a apropar-se a les veritables aspiracions del país nacionalment més ambiciós que, en definitiva, és a qui caldria fer cas.

Pel que fa al PSC i la seva candidata Carme Chacón, la lluita per la interpretació va molt lligada al futur del partit. Segons com es llegeixi, les alternatives poden ser diametralment oposades. Dit en breu: el vot que ha perdut Chacón, ho és per la frustració provocada per Rodríguez Zapatero en l’electorat que més hi havia confiat? És a dir -pregunto-, d’aquesta meitat de vot perdut, quant és vot principalment espanyolista i quant és vot del desencís dels sectors catalanistes que s’han quedat a casa? O, encara més paradoxalment exposat: i si la meitat del vot que conserva el PSC el té per la mateixa raó que perd l’altra meitat, és a dir, per l’estricte i suïcida lleialtat dels socialistes catalans al PSOE? En definitiva, la qüestió és si els resultats del PSC avalen encara la vella idea que avui la seva principal raó segueix sent la cohesió entre aquelles dues catalunyes que potser existien els anys setanta, però que ara s’han convertit en moltes més. Ho pregunto, sobretot, perquè alguns dels nous candidats a la secretaria general sembla que busquen més la renovació en el refugi en les idees del passat que no pas en la lectura dels nous temps, que els exigiria assumir un risc pel qual no semblen preparats.

Tanmateix, la interpretació més forçada, sense cap mena de dubte, és la victòria del PP a Espanya. El PP ha obtingut una majoria absolutíssima, com qui diu, sense despentinar-se: sense grans lideratges, sense grans horitzons i sense desvelar com aconseguiria els objectius promesos. Simplement ha deixat que el cadàver de l’adversari passés davant de la seva porta. El PP ha aconseguit una grandiosa majoria absoluta amb el suport de només el 32 per cent del cens electoral i un 2 per cent de vots més que el 2008. Una interpretació eufòrica podria fer confondre el seu grau de legitimitat parlamentària –enorme- amb una legitimitat social que no arriba a la tercera part dels espanyols. No es tracta d’amargar la victòria a ningú, però si d’advertir que segons quines lectures es facin sobre els resultats, i sobretot sobre el sentit que hi han donat els ciutadans, pot portar a grans fracassos posteriors. Interpretem, però amb prudència.