Entrevista a Salvador Cardús, al Butlletí de la Creu Roja
La crisi econòmica en la qual ens trobem canviarà la nostra societat per sempre?
La crisi té alguns aspectes que són profunds i que poden durar temps però que no són indefinits. Una situació de no creixement o de recessió, un panorama de més del 20% de persones a l’atur… és insostenible. O sortim d’aquesta situació o la gent haurà de marxar a buscar feina als països on n’hi ha, que és un fenomen que ara ja passa però que es multiplicaria si el context no canviés.
D’altra banda, hi ha altres aspectes que la crisi ha posat de manifest però que són problemes que ja teníem abans, com ara el creixement econòmic esbojarrat. Un creixement que era socialment insostenible, injust i que va crear el que ara ens hem trobat. La lliçó és no tornar a repetir tot això que s’ha fet malament durant els anys de creixement.
Si acabem sortint de la crisi, quin serà el principal repte al qual ens haurem d’enfrontar com a societat?
Haurem d’adoptar un estil de vida més sobri i contingut. S’haurà acabat estirar més el braç que la màniga i això serà positiu des del punt de vista d’enfortir la societat. Una societat menys frívola, que no es basi en el consumisme, l’individualisme… Haurem de fer una societat molt més conscient del costos que té la nostra vida. Jo espero que hi hagi canvis notables i que construïm una societat més sensible a l’equitat i la justícia. Després de passar una experiència de dificultat en la pròpia pell, confio en que tots serem més comprensius en aquests temes. L’experiència de la crisi serà dura però el resultat que en traurem acabarà sent bo.
Fins ara s’està duent a terme una política econòmica de contenció de la despesa. Creu que està donant resultats o seria bo canviar d’estratègia?
La política que s’està fent no pot donar resultats a curt termini. Una política de contenció pressupostària hauria d’adequar les estructures del país a les possibilitats del país. Una estructura de país proporcional a la riquesa del país. Quan jo sento dir a alguns polítics que tenim el millor sistema sanitari del món jo pregunto: I som el país més ric del món? Si no ets el més ric del món no et pots permetre el millor sistema sanitari del món. No generem tanta riquesa per sostenir segons quines coses. Les retallades, però, haurien d’apuntar cap als sectors que han crescut de manera abusiva, no han de ser indiscriminades. Actualment, no tinc la certesa que això s’estigui fent bé.
Vostè diu que, tot i que en proporcions diferents, tots som responsables de la crisi econòmica. A l’hora de pagar les conseqüències les proporcions són iguals a les responsabilitats?
No. Tant de bo que fos així. Sempre acaben pagant els més febles. Fa falta un canvi d’actitud per ser conscients d’això. Tenim una societat maleducada en un període massa llarg de creixement al buit. Ara tots en paguem les conseqüències i no en les proporcions degudes. En una societat que no és prou solidària, que no té consciència social, paguen els més febles i alguns dels més espavilats se n’escapen.
Davant els actuals índexs d’atur juvenil, la precarietat laboral existent de bona part de la població jove que treballa… i situant-nos en un context de crisi a llarg termini hi ha qui diu que ens trobem davant d’una generació perduda. Vostè està d’acord amb aquesta afirmació?
No necessàriament. Em sembla un mal enfocament parlar en termes de generacions perdudes. Si tu vas dient que això és una generació perduda acabaràs aconseguint que ho sigui. Si a la gent li dius que no té futur ni expectatives, es quedarà a casa i llençarà la tovallola. És una generació que ho té molt difícil i que probablement perdrà deu anys del que fins ara era el camí normal d’ascens social.
En alguns casos, podem treure conclusions positives d’aquesta situació. Molts joves han de marxar a l’estranger a treballar. Si d’aquí uns anys aquesta gent torna aquí ho faran molt ben preparats, amb una gran capacitat d’iniciativa… i, per tant, no serà una generació perduda sinó una generació que haurà tingut dificultats, però vull pensar que l’experiència viscuda els farà ser una generació amb una visió més sàvia de la vida.
Als joves sempre se’ls ha transmès el missatge que cal esforçar-se en els estudis i així n’obtindran una recompensa amb un bon lloc de treball. Avui dia això segueix sent així? Si l’esforç ja no garanteix res, davant de quina mena de societat ens trobem?
Jo crec que és al revés, que aquest missatge no ha estat veritat fins ara. Durant molt de temps, tu t’esforçaves i feies el ridícul. Estudiaves i acabaves amb una feina precària. En canvi, si amb 16 anys deixaves els estudis i et posaves a treballar podies aconseguir un bon sou, comprar-te un cotxe i podies viure bé. Fins ara en aquest joc hi havia trampa perquè et deien que sense esforçar-te no aconseguiries res i no era veritat. Al mercat de treball tampoc li ha interessat donar feina a la gent més ben preparada. Durant anys ha crescut en aquells sectors que no aporten cap valor afegit. En canvi, amb la crisi aquesta situació ha canviat. En aquests moments, l’esforç potser no té una recompensa immediata, però a partir d’ara els que s’esforcen més sí que acabaran obtenint el que es proposen. Haurem fet un pas endavant cap a una societat més justa.
Malgrat la situació social per la qual passa el país se segueix observant un distanciament important entre els polítics i la ciutadania. De qui és culpa aquest distanciament?
Els partits polítics s’han acostumat a preocupar-se per preservar les seves pròpies posicions i a restaurar l’equilibri per allò que canviï alguna cosa però que no canviï res. Per això, crec que parlar de desafecció política és un plantejament equivocat. Aquest terme carrega la culpa cap al que és desafecte, cap els ciutadans. Jo penso que aquí el problema no és que els ciutadans no estimin la política sinó que són els polítics els que no estimen els ciutadans. La desafecció ve de dalt cap a baix. Qui ha mostrat poc respecte als ciutadans són els polítics i els partits.
Amb dades com ara més de 600.000 catalans a l’atur, més d’un 20% de la població en situació de pobresa, molta gent que viu del suport de la xarxes familiars, de les entitats… podem dir que ens trobem davant d’una emergència social?
Sí, és una situació d’emergència. Tot i que no m’agraden els tons catastrofistes que contribueixen a desmoralitzar encara més la societat, realment sí que podem dir que la situació és d’emergència. Penso, però, que tots els que tenim veu pública hauríem de contribuir a explicar que la situació és d’emergència però buscant camins per superar-la.
En un article d’opinió publicat al diari Ara vostè va mostrar-se crític amb els representants del Tercer Sector que parlen del moment actual com el pitjor des de la postguerra. Tenint en compte que destacades personalitats, com ara la cancellera alemanya Angela Merkel, han parlat en aquests termes, per què no està d’acord amb aquesta afirmació?
Una cosa és dir que des de la Segona Guerra Mundial no s’havia produït una situació d’estancament econòmic a Europa i l’altra és fer comparacions. Quan Angela Merkel parla d’això està parlant en termes econòmics, però no de milions de morts i de milions de persones que passen gana.
Si parlem de condicions de vida és molt diferent. La situació de postguerra dels anys 40 és molt diferent de la situació actual. Allò va ser brutal. Allà va passar gana tothom. Llavors es menjava pa sec, un tros de cansalada perquè no hi havia carn… i avui vas al supermercat i és ple. Hi ha un 80% de la població que treballa igual que abans, els hospitals funcionen… això no és una situació de postguerra.
En aquest mateix article vostè va dir que les entitats viuen de les subvencions. Això es pot rebatre observant les fonts de finançament d’algunes entitats com ara la Creu Roja. No és una mica irresponsable l’afirmació que vostè va fer?
Potser sí. No em costa admetre que es pot interpretar malament el que jo vaig voler dir. De vegades quan escrius un article no tens la impressió que tindrà tanta repercussió. Jo volia donar la idea concreta que no es pot assistir sempre a l’administració per demanar diners però potser no em vaig expressar prou bé. Tot i així, crec que la societat no té en compte que l’administració també som nosaltres. Una societat més responsable és la que assumeix directament els compromisos, més enllà del que facin les administracions.
Podeu veure i llegir l’entrevista al mateix web de la Creu Roja, clicant aquí.
