Si d’alguna se’m pot acusar, és d’haver estat especialment dur amb allò que considero que és l’independentisme friqui, entre arrauxat i pitarresc. He escrit, sobre aquesta mena d’independentisme, que era el principal adversari de la independència. Que cada vegada que obria la boca, es perdien adeptes. Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra. Tanmateix, no seria just en la crítica si no parlés, també, de l’existència –a l’altre extrem- d’un independentisme frívol. En aquest cas, podríem dir que es tracta d’aquella posició política que, deixant-se portar pel corrent cada vegada més central en més ambients, s’apunta oportunistament a l’independentisme però sense assumir-ne les conseqüències. Fins ara, d’això n’hi ha hagut molt poc, perquè ja em direu qui voldria apuntar-se a una cosa de quatre gats per raons oportunistes! Però ara que l’independentisme no tan sols ha sortit de l’armari, sinó que comença a ser vist com l’única posició digna davant del carreró sense sortida en el que ens ha fet entrar Espanya, amics, això està canviant a marxes forçades.