La cada vegada més clara consciència d’incertesa ha escurçat, dramàticament, la nostra perspectiva temporal. La supervivència accentua la importància del present, dia a dia, però no per instal·lar-s’hi en un frívolcarpe diem , sinó per viure’l com una victòria, com qui assoleix un cim. Per això, a l’hora de fer previsions, la setmana vinent ja és el mitjà termini, i tres mesos fan impossible cap predicció. Això és així en el terreny econòmic, però la manca d’horitzó ho envaeix quasi tot. Les feines per sempre es tornen insegures i els estalvis de tota la vida es poden fondre en un obrir i tancar d’ulls. També és cert que aquest clima, com assenyalava Gregorio Luri diumenge en aquest mateix diari, mostra quins són els espais de veritable solidesa que s’escapen d’aquella suposada liquiditat baumanniana que semblava que ho havia d’ofegar tot. Però fins i tot aquestes xarxes sòlides senten el vertigen del futur incert.