La cada vegada més clara consciència d’incertesa ha escurçat, dramàticament, la nostra perspectiva temporal. La supervivència accentua la importància del present, dia a dia, però no per instal·lar-s’hi en un frívolcarpe diem , sinó per viure’l com una victòria, com qui assoleix un cim. Per això, a l’hora de fer previsions, la setmana vinent ja és el mitjà termini, i tres mesos fan impossible cap predicció. Això és així en el terreny econòmic, però la manca d’horitzó ho envaeix quasi tot. Les feines per sempre es tornen insegures i els estalvis de tota la vida es poden fondre en un obrir i tancar d’ulls. També és cert que aquest clima, com assenyalava Gregorio Luri diumenge en aquest mateix diari, mostra quins són els espais de veritable solidesa que s’escapen d’aquella suposada liquiditat baumanniana que semblava que ho havia d’ofegar tot. Però fins i tot aquestes xarxes sòlides senten el vertigen del futur incert.
EN AQUESTES CIRCUMSTÀNCIES, com deia, governar el present és cosa de titans. Aquests dies passats hem sentit que es feien durs retrets al govern de Catalunya per la seva suposada manca de previsió en el pagament dels sous de proveïdors i funcionaris (ep, funcionaris, no exagerem: només el 20 per cent de la paga extra durant una setmana, i encara dins el mes de desembre!). Manca de previsió , diuen? Aquesta sí que és una expressió anacrònica, pròpia de qui sembla que no vol entendre la gravetat de la situació. La previsió, una de les principals conquestes de la modernitat, exigeix capacitat de control dels mecanismes que han de determinar el futur. Però si el futur -per exemple, el dels ingressos de l’administració catalana- està fora de control, de quina previsió podem parlar?
TANMATEIX, I PERDONEU l’obvietat, el futur postcrisi, tard o d’hora, arribarà. Hi arribarem poc o molt esgarrinxats, sovint pagant justos per pecadors i amb la sensació d’haver perdut molts trens pel camí. Però, sense avisar, arribarà. I, per aquesta raó, en la mesura que ho permetin les nostres forces, mentre amb un ull mirem com podem sobreviure al present, amb l’altre hauríem d’intentar veure la mena de món que vindrà i decidir quin paper hi farem. No voldria que semblés una frivolitat, però tinc la impressió que ja ha arribat l’hora de pensar en l’endemà de la crisi. No es tracta de desatendre el present, que d’altra banda és condició per arribar al que hagi de venir. Però com que alguns perfils del nou món són fàcils d’imaginar, ja des d’ara podríem començar a preparar el dia després.
NO EN TINC INFORMACIÓ CERTA, però asseguraria que en aquests moments els llibres d’autoajuda han deixat d’interessar a la gent i que s’han deixat de vendre. Repassant-ne els títols i vista la duresa del present, ara semblen d’una banalitat escandalosa, similar a la d’aquells “aprengui anglès en deu dies”. Hi ha frivolitats que només són creïbles enmig de les bombolles d’eufòria. I, tanmateix, és ara que seria de bon escoltar algun profeta de l’esperança.
INSISTEIXO: LA GESTIÓ DEL PRESENT demana esforços titànics, però no s’hauria d’emportar totes les energies. Ens cal començar a pensar també en com encararem l’endemà. Perquè el cert és que pensar la postcrisi ja és apropar-s’hi accelerant-ne l’arribada. Per dir-ho així, cal pagar el sou als funcionaris i, alhora, decidir quin ha de ser el model de funció pública per d’aquí a cinc o deu anys. I mentre fem sostenible la universitat, n’hem de reinventar l’eficiència. O cal reconfigurar el lloc de la societat civil i preveure la seva capacitat d’acció sense subvencions. I, esclar, cal dibuixar el perfil complet del nou país que tindrem a les mans.
- Pot llegir l’article al web del diari Ara.