A veure si som capaços de parlar amb claredat i de no crear més confusió: la pressió que fa el PP de Catalunya al Govern de la Generalitat per tancar les mal anomenades “ambaixades” catalanes no té res a veure amb cap preocupació per la despesa pública del país. Aquesta és una obsessió del PP, com mostren les hemeroteques, anterior a la crisi. Allò que el PP vol retallar no és el pressupost sinó la voluntat política que Catalunya tingui veu internacional pròpia, per modesta i discreta que sigui. Es tracta, doncs, d’una batalla política contra un dels símbols més eficaços de la sobirania: la possibilitat d’establir un diàleg cara a cara amb el món sencer, de nació a nació –inter-nacional–, sense tuteles ni intermediaris. No cal dir que, des del punt de vista polític, tan legítim és fer tot el possible perquè Catalunya s’internacionalitzi per avançar en un projecte nacional, tan pacíficament com és fer sentir la veu pròpia, com mirar de posar tots els bastons a les rodes per evitar que això passi i, per tant, que sigui Espanya que parli en nom de la “regió espanyola”, peculiaritats locals a part. Els catalans han de triar què volen.