Veu pròpia al món

A veure si som capaços de parlar amb claredat i de no crear més confusió: la pressió que fa el PP de Catalunya al Govern de la Generalitat per tancar les mal anomenades “ambaixades” catalanes no té res a veure amb cap preocupació per la despesa pública del país. Aquesta és una obsessió del PP, com mostren les hemeroteques, anterior a la crisi. Allò que el PP vol retallar no és el pressupost sinó la voluntat política que Catalunya tingui veu internacional pròpia, per modesta i discreta que sigui. Es tracta, doncs, d’una batalla política contra un dels símbols més eficaços de la sobirania: la possibilitat d’establir un diàleg cara a cara amb el món sencer, de nació a nació –inter-nacional–, sense tuteles ni intermediaris. No cal dir que, des del punt de vista polític, tan legítim és fer tot el possible perquè Catalunya s’internacionalitzi per avançar en un projecte nacional, tan pacíficament com és fer sentir la veu pròpia, com mirar de posar tots els bastons a les rodes per evitar que això passi i, per tant, que sigui Espanya que parli en nom de la “regió espanyola”, peculiaritats locals a part. Els catalans han de triar què volen.

Certament, la creació d’unes delegacions polítiques del Govern de la Generalitat es podia fer amb poc o molt encert. Però aquesta vocació internacional ha estat present, d’una manera o altra, en tots els governs catalans des del 1980 fins ara. Jordi Pujol va fer recaure el pes del reconeixement del país en la seva forta personalitat, establint vincles personals amb els grans homes d’estat del moment. Així, s’estalviava d’entrar en conflicte amb la diplomàcia espanyola. Desaparegut Pujol de la presidència però, d’aquella xarxa personalista no en va quedar res. I, el tripartit, que per raons òbvies no podia seguir la mateixa estratègia de basar el reconeixement internacional en el seu president, va inventar les delegacions. En alguns casos ho va fer amb errors de gruix –com ara col·locar Apel·les Carod a París–, però en la resta de casos ho va fer amb encerts notoris com a Berlín o Londres –Estruch o Solano–. I en va obrir una a Nova York gràcies a la qual –i sobretot amb l’ara lamentablement desaparegut Catalan Center dirigit per Mary Ann Newman– la cultura catalana existeix i és reconeguda en els millors cercles d’aquesta gran ciutat nord-americana, capital de la cultura internacional.

Fins i tot, el fet que la política a l’estranger estigui en mans d’unió, més enllà que pugui significar de retrocés en l’ambició per a la qual va néixer, estic segur que té a veure amb la coneguda vocació internacionalista de Duran Lleida. Duran fa molts anys que teixeix la seva pròpia xarxa de relacions internacionals, vinculada a la Internacional Demòcrata de Centre –abans Democràcia Cristiana–, i particularment a Europa i a l’amèrica Llatina. Pocs polítics a Catalunya se n’han preocupat tant i tenen una agenda internacional tan extensa. I potser sí que en algun moment això va tenir a veure amb el projecte personal d’un aspirant a ministre espanyol d’exteriors. Però el cas és que ningú no ha d’explicar a Duran fins a quin punt és important la diplomàcia per a qualsevol país que ho vulgui i pugui ser-ho. Si Unió s’avé a desmantellar les delegacions, prou bé que sap per quina raó ho fa i amb quines conseqüències.

Així doncs, la farsa de les raons d’estalvi contra les delegacions catalanes –que són anomenades “ambaixades” amb l’objectiu d’aparentar una dimensió que no tenen– no se sosté des de cap punt de vista. En primer lloc, precisament, per la seva modèstia. Imputar-los tot el pressupost de les oficines comercials, culturals i de turisme és purament i simplement un engany. Les delegacions s’havien instal·lat en oficines ja existents. I, en qualsevol cas, si la preocupació és econòmica, com se sosté amb hipocresia covarda, que es compari amb qualsevol dels instruments de representació de l’estat, des de les quasi dues-centes ambaixades, els milers de consolats o l’institut Cervantes. Espero que la premsa del país algun dia ho expliqui amb pèls i senyals. De manera que contraposar la despesa de les delegacions amb algunes retallades de serveis sanitaris o educatius, més que una frivolitat, és desvergonyiment. Per què no es contraposa el tancament de quiròfans al pressupost per a programació teatral o a la publicitat institucional als mitjans de comunicació públics i privats? Tanmateix, fer-ho seguiria sent una frivolitat i un desvergonyiment. Al capdavall, tota l’acció exterior del Govern de la Generalitat de l’any que ara acaba –no tan sols el de les delegacions–, no arriba ni a les divuit hores d’espoli fiscal. I pel 2012, no passarà de catorze hores d’espoli. És a dir, el Govern dedicarà a la internacionalització poc més del que l’estat roba als catalans en mitja jornada del seu treball productiu.

Ja he dit en altres ocasions que no tinc gaire clar en què pot consistir això de la nova transició nacional que va anunciar Artur Mas en plena campanya electoral del 2010. Però, sigui com vulgui, no tindria cap credibilitat al marge d’una política d’internacionalització de la Catalunya-nació. És a dir, que prescindís d’una Catalunya que pogués parlar al món amb veu pròpia. Perquè sí, té raó el PP en la seva obsessió per voler-les tancar: ser reconegut pel món és un dels principals atributs d’allò que s’entén per sobirania. I sí, aquest és un dels objectius fonamentals de qualsevol procés d’emancipació nacional. Jo entenc bé la voluntat del PP, malgrat el cinisme dels seus arguments. Però no puc entendre que el Govern de CIU s’hi acomodi tan dòcilment.

• Il·lustració d’OSCAR ASTROMUJOFF.
• Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.