El sentit de tants sacrificis

Totes les cròniques del discurs de Nadal d’Artur Mas coincideixen a destacar la voluntat del president d’afegir “relat” als sacrificis que s’imposen als catalans. És a dir, més enllà de si el Govern ja fa el que creu que ha de fer, finalment s’ha entès que tan important és tenir el valor de dir la veritat i d’actuar en conseqüència, com saber donar sentit i horitzó als sacrificis que hi van afegits. I per bé que en certs ambients emprenedors la gosadia de prendre decisions ja és vista per ella mateixa com a plena de sentit, la majoria dels mortals -sobretot si es tracta dels que finalment hem de fer més esforç per empènyer el carro- no en tenim prou sabent que cal sortir del fangar sinó que ens cal una promesa de país per seguir endavant.

LA PREGUNTA A RESPONDRE, doncs, és si Artur Mas va aconseguir el propòsit d’explicar on anirem a parar. Deixo ara de banda el fet que el discurs va ser formalment impecable, que va demostrar una sensibilitat i compassió franques i que va transmetre una voluntat i determinació sòlides. Ara bé, segons el meu parer, l’objectiu de donar sentit a tant d’esforç només es va aconseguir a mitges. En realitat, el president es va basar en la confiança que ja li té una bona part del país, assegurant-los que no es tracta d’un sacrifici inútil, que és un purgatori del qual sortirem reforçats i que, fins i tot, el fet d’haver-nos-hi posat abans ens donarà un cert avantatge competitiu en relació amb la resta d’Espanya.

MOLT BÉ, PERÒ INSUFICIENT. En primer lloc, perquè va ser un discurs per a convençuts. Més que guanyar més confiança, va reforçar la dels que ja se’n refien. En segon lloc, va fer curt perquè per anar més enllà dels convençuts calia haver precisat quin és aquest sentit en el qual se’ns demana de creure. És a dir, no n’hi ha prou dient que cal tenir esperança, sinó que cal dir quina és. No n’hi ha prou dient que cal un “horitzó compartit” pels set milions i mig de catalans -una condició que podria paralitzar qualsevol projecte agosarat-, sinó que se n’ha d’assenyalar la direcció concreta. I si per responsabilitat no es pot dir exactament on anirem a parar, si més no cal dir on es voldria arribar. D’un líder se n’espera molt més que no pas administrar bé el país: se n’esperen, també, bones promeses.

PER POSAR UN CAS GRAVÍSSIM, és particularment desmoralitzadora la situació de les generacions joves, de les que havien ajornat la seva entrada al mercat de treball per assolir una bona formació, i que ara queden excloses del sistema sense contemplacions. És urgent que s’anunciïn i es prenguin les mesures adequades per tal que no s’autocompleixi la profecia que es tractarà d’una generació perduda. Cap sacrifici tindria sentit si a l’envelliment demogràfic hi haguéssim d’afegir el forat negre d’una generació amb un futur frustrat. Ni per a ells ni per a tota la resta. Està bé afirmar, com va fer el president, que uns anys difícils no vol dir que siguin perduts, sinó que poden ser guanyats. Però cal oferir-los una promesa de futur.

DONAR SENTIT A TOT PLEGAT no es pot reduir a la idea de “retrobar” els valors morals de sempre: això és retòrica tautològica. Vull dir, posem per cas, que l’atribució de sentit al sacrifici no es resol apel·lant al valor tradicional de l’esforç! El sacrifici té sentit no per si és bo o dolent en ell mateix, sinó per si serveix per aconseguir el progrés material i moral dels ciutadans d’un país. Ja entenc que no es pot demanar que un discurs de Cap d’Any de nou minuts esdevingui tot un programa polític. Però trobo que l’exigència de donar sentit als temps actuals obligava a arriscar més.