Relats benintencionats

Fa just una setmana, al barri del Besòs de Barcelona, als límits amb Sant Adrià, es va produir un acte criminal que ha encès el debat sobre com cal etiquetar-lo. Es tracta de racisme? És pobresa? És un cas d’abandó municipal del barri? És un fet aïllat només atribuïble a uns delinqüents habituals i a la mala sort de la víctima? Tal com havia teoritzat magistralment Erving Goffman a Stigma (1963), tot procés d’estigmatització diu més de qui posa l’etiqueta que de qui és marcat. Posar nom, des del Gènesi, és una manera d’apropiar-se de la realitat. I la lluita per etiquetar aquest crim s’ha d’entendre així: l’expressió del desig, més que de comprendre’n les causes, de controlar-ne les conseqüències.

No tinc altra informació dels fets que la publicada a partir de declaracions de veïns, de responsables municipals i policials i d’alguna bona crònica periodística feta sobre el terreny. Per tant, dels fets en puc dir ben poca cosa, i una anàlisi rigorosa del crim demanaria una investigació que no he fet. I en això, cal comportar-se com aquell científic que, davant del comentari del seu company de viatge que els bens del ramat que pasturava al prat anaven esquilats, va puntualitzar: “Del costat que els veiem, sí que n’estan…”. Per tant, com que no he vist l’altre costat de la realitat descrita, només parlaré d’alguns aspectes de l’estratègia d’apropiació del conflicte social derivat de la mort del jove de nacionalitat senegalesa per part –presumptament– d’un altre jove d’ètnia gitana. És a dir, només puc saber alguna cosa de com som a partir de com hem volgut veure aquell crim.

En primer lloc, sembla molt suggeridora la insistència d’alguns interlocutors a negar el caràcter racista del crim. És a dir, la negació del que hauria pogut ser de sentit comú vistes les expressions dels agressors, com ara aquesta del presumpte homicida: “He mort un gos!”. No discutiré si el crim és o no racista perquè crec que tant en aquest cas com en qualsevol altre que enfronta comunitats diverses, es tracta d’una expressió més ideològica que científica. Només vull dir que, en un altre context, no tan sols no s’hauria dubtat a qualificar el crim de racista, sinó que per poc que s’hagués acomodat al clixé, s’hauria aprofitat per tractar de racistes tots els catalans, com s’ha fet en tants altres casos.

També és interessant observar l’esforç que s’ha fet per presentar el crim com un fet aïllat, que és una manera de negar que sigui símptoma de cap problema estructural. Posats a minimitzar-ne la gravetat per no tacar el nom del barri, el president de l’associació de Veïns va afirmar –segons la premsa– que era un lloc “tranquil”, i que la majoria d’immigrants estaven “ben integrats, treballaven i feien barri”. Un veritable oasi enmig de la crisi general! Fins i tot la premsa seriosa va optar per aigualir la gravetat del conflicte, obviant els detalls més violents de la reacció al crim. I, encara, a les pancartes de les manifestacions de condemna de la comunitat senegalesa i en les declaracions dels seus representants s’hi notava clarament la mà dels agents cívics i els mediadors socials, en la que devia ser la seva principal missió de temperar els ànims, d’evitar referències a la pertinença a l’ètnia gitana dels agressors i, en general, de dissimular un possible conflicte entre comunitats.

No és menys significatiu en l’intent d’imposar un relat públic del conflicte que els menys escoltats hagin estat els veïns autòctons i més antics del barri, no pertanyents a cap de les comunitats enfrontades pel crim. Només recordo haver llegit una magnífica crònica in situ del periodista Bru Rovira que els donava veu. I, finalment, coneixent com coneixem l’afany de determinades oenagés per denunciar racisme a la més mínima i per tot arreu, també cal destacar el seu silenci, que en aquest cas cal suposar que és calculat i voluntari.

Tot plegat, em porta a tres consideracions finals. La primera, sembla notori que el fet que l’agressor fos d’ètnia gitana explica l’ús de tots els arsenals retòrics per negar la qualificació del crim de racista. Hi ha crims que mereixen repudi públic en forma de concentracions oficials amb minuts de silenci. Però determinats prejudicis concebuts com una forma de correcció política fan que uns crims es considerin “un fet aïllat”, com aquest, i d’altres, l’expressió d’una “xacra social”, com seria el cas d’un autòcton contra un nord-africà o el cas de la violència dita de gènere. En segon lloc, els relats públics sobre els conflictes socials més que respondre a un voler saber què ha passat, miren de dissimular-los per tal d’evitar, se suposa, mals majors. Però, quan els relats s’allunyen massa de la realitat, acaben generant més desconfiança i solen exasperar el conflicte. De bones intencions l’infern n’és empedrat…

Finalment, per aportar una hipòtesi pròpia, crec que s’hauria de considerar si aquests conflictes veïnals entre ètnies són expressió o no d’una lluita per l’ocupació del territori. Hi ha bons estudis dels quals podríem aprendre molt, com The South Side (1998), de Louis Rosen, sobre la transformació del conegut barri de Chicago i la substitució de la comunitat jueva per la negra. O The New East End (2006), de Michael Young i altres, una anàlisi crítica al model multicultural a l’east End de Londres. Fins i tot per resoldre els conflictes socials, abans que no voler-los controlar amb prejudicis benintencionats, caldria fer l’esforç de comprendre’ls.