Política en 3D

Si hi ha una cosa que estem aprenent a empentes i rodolons, és a analitzar la realitat que ens envolta en tota la seva complexitat. Els temps de bonança ho simplifiquen tot, aplanen les perspectives, malcrien la mirada. Els temps difícils, en canvi, obliguen a esmolar l’enginy, a filar prim en les previsions, a pensar-ho tot dues, i tres i quatre, vegades. Certament, hi ha qui encara es resisteix a acceptar la complexitat. I quan, en temps difícils, es fan anàlisis fàcils o es prenen decisions simples, la mirada es torna agra perquè no entén res, i la vida es converteix en un malson perquè cap de les expectatives no es compleix. Serveixi de metàfora l’actual introducció de les imatges en tres dimensions.

La percepció de la realitat en 3D és més completa, però més complicada que en les dues dimensions tradicionals. Cal una tecnologia més complexa d’enregistrament i projecció, calen unes ulleres especials i, sobretot, cal una disposició d’ànim de l’espectador més activa. Però, com s’advertia fa pocs dies arran de l’ús de cirurgia laparoscòpica en 3D a l’hospital Clínic, així es veuen coses que fins ara no eren perceptibles, i la nova tecnologia permet millors resultats.

En la nostra política nacional, és el mateix. Per entendre’n els moviments actuals, i particularment els del nostre Govern, primer, cal estar disposat a posar-se unes ulleres potser incòmodes però indispensables per entendre’n la complexitat. I després, cal adoptar una actitud més dinàmica, que distingeixi profunditats de camp distintes i també temps múltiples. Concretament, un dels casos més clars d’aquest tipus de confusions es produeix arran de les relacions entre CIU i PP. D’una banda, perquè quan es tracta d’allò que declara el PP de Catalunya sobre les seves relacions amb CIU –siguin acords o enrabiades–, mai no se sap si es parla d’una apreciació exacta o d’una exageració dels conservadors que busca compensar la incomoditat amb què CIU anuncia les mateixes aproximacions o refredaments. Sánchez-camacho és experta a fer d’un turonet una muntanya. De l’altra, perquè els acords i desacords aparentment contradictoris no crec que indiquin tant uns canvis en l’estratègia de fons d’artur Mas, i per tant una actitud inconsistent, com que precisament cal situar-los en les tres dimensions de què parlava abans. Així, el suport “sorprenent” de CIU a les Corts a la pujada de L’IRPF i la resta de mesures del Govern del PP, cal veure’l en el curt termini de les urgències de liquiditat. Feia quatre dies que les nòmines de desembre havien estat en risc i encara ho estan els pagaments més urgents als proveïdors, i el Govern espanyol segueix fent l’orni respecte dels compromisos no complerts per l’anterior Govern. En canvi, el vot negatiu a la investidura de Rajoy, també considerat “imprevist”, més aviat calia situar-lo en la perspectiva mitjana del tempo polític català que l’ha de portar a discutir sobre un nou pacte fiscal. Rajoy, al seu discurs, no va voler mostrar ni la més petita escletxa en aquesta línia, i CIU devia considerar traïda alguna mena d’expectativa.

Encara falta considerar, en la política catalana, la perspectiva llarga. És allò que per CIU és la “transició nacional”, ara com ara, en un estat veritablement indefinit. En una situació ordinària, el llarg termini orientaria les dues primeres, per bé que, avui dia, voler parlar de durades llargues amb precisió és una broma. I tal com estan les coses, sembla que l’ordre de prelació que guia la política catalana és just el contrari. El curt termini s’imposa sobre el mitjà, i aquest sobre la definició d’horitzons, dramàticament esborrats des del fiasco de la reforma de l’estatut. S’entén, doncs, que el curt termini, en aquest 2012, sigui cada final de mes, i que aquesta sigui la principal preocupació del Govern. I si parlem del termini mitjà, per molt que la negociació del pacte fiscal es vulgui traslladar cap a finals de legislatura, no s’ha de descartar que el Govern l’hagi d’acabar plantejant aquest mateix curs polític.

És lògic que qui ha de pagar les factures cada cap de mes consideri que “no és intel·ligent anar de dret i a tota velocitat contra una paret”. Cert. Però el conseller Mas-colell sap que la paret, és a dir el pacte que hauria de resoldre les condicions fiscals asfixiants i els incompliments afegits dels governs espanyols que pateix el nostre país, és la causa dels problemes pressupostaris i que en algun moment o altre caldrà trencar el cercle viciós en el qual estem atrapats. Per la mateixa raó de les urgències, ara com ara, CIU sembla que té més clares les condicions irrenunciables d’un futur pacte fiscal que no pas què pot significar l’anunciada transició nacional. I aquesta és una gran debilitat de CIU, perquè la mateixa federació sovint es fa un embolic sobre si el pacte fiscal és una estació a mig camí en la transició que promet, o bé si és la condició per aturar-la.

El discerniment de la profunditat de camp de cada gest polític és una gran dificultat de l’anàlisi política actual, si es volen fer interpretacions correctes de gestos aparentment contradictoris. Per això, també és molt important que les decisions del Govern assenyalin clarament en quin pla es mouen. És a dir, que el Govern s’expliqui i ens digui sense embuts i amb tota cruesa què fa per arribar a final de mes, què fa per evitar l’espoli i què fa atenent-se al futur. És a dir, què fa per necessitat, què per voluntat pròpia i què perquè el país li ho exigeix.