Ens comportem com a escorpins
No cal que digui què en penso del PP i de les seves intencions de reespanyolització de Catalunya. Quan Pujol hi va pactar el 1996, quan Aznar encara no s’havia desbocat –tot i que tothom sabia què pensava i què volia, com ara passa amb Rajoy-, i malgrat que se’n va treure un cert profit –pa per llavors, gana per avui-, vaig titular a l’AVUI: “Pacteu, i a fer punyetes”, recordant una expressió expeditiva molt habitual en l’enyorat Enric Casassas. Ara tornaria a escriure exactament el mateix.
I, tanmateix, tinc la impressió que com passa sovint en política, hi ha dues posicions oposades que actualment coincideixen en la voluntat d’exagerar el grau de complicitat, o de pacte, entre CiU i PP. Uns, exageren el significat dels acords perquè els desitgen, els beneeixen, i encara més: els voldrien estables i sòlids. Començant pel mateix PP de Catalunya que esprem tot el suc mediàtic de cada mica d’acord, però seguit de molt a prop pel conservadorisme unionista, que compta amb un bon suport mediàtic.
A l’altra banda, però, també exageren l’abast dels pactes per intentar posar el govern de la Generalitat contra les cordes. Suggerir pactes sòlids, i conspiracions secretes i de fons entre CiU i PP, permet acabar afirmant que, en el fons, els dos partits representen el mateix. S’esborra l’ànima social de CiU, indestriable dels seus fonaments en el personalisme cristià, i se la fa d’un conservadorisme que mai no ha estat. A més, se li esborra el sobiranisme, si més no, explícit en el seu discurs i majoritari entre els votants, fins a fer-los còmplices de l’espanyolització més tronada de l’actual PP.
A l’independentisme, què ens interessa més: empènyer CiU als braços del PP, o dinamitar-ne qualsevol possibilitat?
Deixo de banda les consideracions i la punta que es podria treure de la intel·ligència política que demostra aquesta coincidència entre conservadors i progressistes, entre unionistes i independentistes. En canvi, m’interessa molt la ceguesa patriòtica de les conseqüències d’aquest tacticisme partidista. I és que si jo em dediqués a la política –hi duraria tan poc que no tindria temps ni de fracassar-, faria exactament el contrari. Em dedicaria a apel·lar a l’ànima social de CiU per posar-la contra el PP, i sobretot li exigiria coherència respecte els seus compromisos nacionals per fer-li insuportable qualsevol temptació de lliurament a les mans del PP. I tot això, és clar, no pas per salvar CiU de res, sinó per salvar el país del desastre social i nacional. Però els partits i els seus intel·lectuals orgànics no solen escriure ni actuar pensant en l’interès general sinó el la supervivència pròpia.
Seré encara més clar: a l’independentisme, què ens interessa més: empènyer CiU als braços del PP, o dinamitar-ne –argumentativament parlant, és clar- qualsevol possibilitat? Cal fer creure al país que són el mateix per debilitar-los a ells, o convé que, de facto, no calgui que s’entenguin, per reforçar-nos com a país? És que potser quan ens acorralen, ens hem de comportar com a escorpins? Vosaltres mateixos.
- Pots llegir l’article al web de Tribuna.Cat
