Les banderes que ens emboliquen

És cansat, haver de repetir obvietats. Però el que és d’una evidència incontrovertible és que tots els països, a través de les seves estructures estatals dirigides per governs amb legitimitat democràtica, promouen iniciatives econòmiques que consideren estratègiques. Des de garantir les fonts energètiques, passant pel control de les telecomunicacions i fins a les inversions en xarxes de transport bàsiques. Això passa a tots els estats, bé sigui amb governs socialdemòcrates o amb governs liberals. I no cal dir que aquest afany es reprodueix a la Unió Europea, que fa grans inversions per tal de relligar tot el territori per fer-lo més competitiu.Per dir-ho en termes que aquí se solen utilitzar per menysprear iniciatives catalanes, tots els estats tenen bandera, i tots hi emboliquen grans projectes que, com és propi, els uns tenen èxit i els altres fracassen. I no cal dir fins a quin punt Espanya lidera aquesta legítima voluntat patriòtica d’embolicar amb la seva bandera grans iniciatives, unes vegades exitoses, altres escandalosament allunyades de la seva viabilitat econòmica. Citar el cas de les línies de tren d’alta velocitat sense passatgers, els impossibles eixos ferroviaris de mercaderies, la construcció d’aeroports sense trànsit aeri o les línies de metro que no porten enlloc, és ociós. No sé si tot plegat respon, com diria Francesc de Carreras, a la defensa de les “sagrades essències de la pàtria”, però tot fa pensar que sí. És en vista d’aquestes evidències, doncs, que el que és estrany no és que la voluntat de convertir el Prat en un hub intercontinental o de disposar d’una companyia aèria per aconseguir-ho respongui a un projecte de desenvolupament econòmic de Catalunya, sinó que algú se’n pugui sorprendre. I en tot cas, l’escandalós, des del punt de vista d’alguns crítics, hauria de ser que això no tingui bandera espanyola per embolicar-se i que se n’hagi de buscar una d’alternativa.

Es pot discutir, si es vol, si la millor manera d’aconseguir-ho era una o altra. Però és inacceptable que s’utilitzin dues mesures diferents segons la bandera que justifica el projecte. Com es pot criticar l’aventura de Spanair sense dir res de les inversions deu vegades superiors que van fer els governs espanyols per salvar Iberia o per facilitar-ne l’expansió a Amèrica Llatina, només en aquest projecte, amb 1.200 milions d’euros?

No sóc ningú per avaluar ni el projecte de Spanair ni la seva gestió en particular. Però hi ha noms de prou rellevància empresarial que tutelaven la iniciativa per imaginar que la van assumir mesurant amb responsabilitat el risc que comportava. I si alguna cosa significa ser emprenedor, si alguna cosa ho fa admirable, és que s’accepta amb coratge la possibilitat del fracàs. No sé si tothom qui jutja amb tanta severitat Spanair està davant d’empreses solvents, sense suports públics i sense risc de ruïna! I, en qualsevol cas, no s’oblidi que Spanair, durant els seus tres anys de vida, ha atès de manera excel·lent les necessitats de milions de passatgers, ha donat feina a 4.000 persones i ha pagat impostos –a Espanya– per valor molt superior als 140 milions prestats per les administracions públiques catalanes. La denúncia de presumpte error empresarial embolicat amb la bandera –catalana– probablement pretenia fer soroll per dissimular que quan es parla de mercats altament competitius com és l’aeronàutic, els fracassos són també derrotes davant d’adversaris amb noms i cognoms. I Spanair ha tingut grans adversaris –que ja no van ser a l’iese– i que han tingut la sort de poder-se embolicar amb banderes més grans –espanyoles–, aguantades per pals més sòlids.

És sorprenent veure com en alguns relats de les desventures de Spanair s’ignora el paper empresarialment agressiu de la competència: des de la denúncia pels ajuts públics al comissari europeu –per cert, emparat per la mateixa bandera dels instigadors–, passant pels obstacles a l’obertura de noves línies, la suspensió del concurs que havia d’obrir l’aeroport del Prat a una més gran competència i fins les pressions paral·leles a la companyia que podia haver salvat Spanair. Accions, totes elles, embolicades amb la gran bandera que vol preservar l’exclusivitat del hub intercontinental per Barajas.

En definitiva: aquí, la qüestió no és que uns fracassos s’emboliquin amb banderes, expressió de la irracionalitat d’uns nacionalismes sense estat que no haurien de tenir dret a existir. No: el que realment es discuteix és qui té dret a bandera, qui la té més grossa, i de si s’utilitza per impedir que determinats territoris amb ambició de país la puguin veure mai realitzada. I la impostura és de qui simula que parla sense la protecció de cap bandera.