Estic convençut que les conseqüències d’aquesta dramàtica crisi de model social i econòmic en les nostres vides no seran exactament les que ara preveiem. Les profecies de futur solen fracassar sempre perquè les fem des d’uns pressupòsits que, precisament, són el primer que canvia a mesura que s’acosta el futur pronosticat. Per això quan vam canviar de mil·lenni -un temps propici a les profecies de futur- m’hauria agradat fer l’exercici d’anotar tots els pronòstics que feien els experts per veure quins -i quan- s’arribaven a complir. No ho vaig acabar fent. Però vist on som ara, no cal dir que al cap d’una dotzena d’anys les úniques previsions encertades potser haurien estat les més apocalíptiques de les sectes mil·lenaristes!
ARA TINDRIA SENTIT TORNAR-HO a provar. Caldria anotar les actuals previsions expertes i, d’aquí deu o dotze anys, veure quines s’han acomplert. I és que les previsions s’incorporen dins de la mateixa dinàmica del canvi social i el condicionen per bé i per mal. Així, amb independència de la bona voluntat o el cinisme amb què es fan les previsions, seria bo considerar allò del qui prodest , és a dir, a qui beneficien els pronòstics, i, encara més, quines acaben sent les conseqüències imprevistes o no volgudes de fer-los. I no parlo només de previsions econòmiques, sinó sobretot de les que fan referència als canvis en els nostres estils i condicions de vida.
SIGUI COM SIGUI, ja hi comença a haver dades que posen sobre la taula que la gent no actuem davant la crisi exactament tal com un cert sentit comú faria pensar. Per exemple, començant per la més frívola, sembla que la participació al Carnaval d’enguany ha sigut veritablement alta. Algú diria que s’explica per la voluntat de crítica social i política. Per dir-ho així, com si tots els indignats s’haguessin apuntat a la transgressió carnavalesca. Però l’observació de camp mostra que, amb poques excepcions, als carrers i a les rues carnavalesques la gent passa de política i crítica social, i que simplement li agrada disfressar-se. Sempre hi ha algun ganàpia vestit de monja o de rei d’Espanya, però hi predominen els barrufets, els pirates, els mosqueters, els astronautes i tota mena d’animals, particularment insectes. La suposada depressió social, doncs, no frena el gust per la disfressa festiva i innòcua. Cal prendre’n nota.
TAMBÉ RESULTA INTERESSANT la dada de l’increment d’espectadors de l’any passat a les sales de teatre catalanes. El sentit comú hauria fet preveure tot el contrari. Es pot tractar d’un més gran encert en la programació a l’hora de satisfer el públic, esclar. També pot ser que el públic de teatre no sigui el principal afectat per la crisi. Però així i tot, sorprèn. Ara bé, la dada ens hauria de fer pensar si, en contra del tòpic aquell del primum vivere, deinde philosophari , és precisament en temps d’estretors que el refugi en la cultura no acaba sent no tan sols el millor consol davant de la misèria general, sinó també un dels més assequibles. ¿Hi ha una activitat més barata que la lectura d’un bon llibre, comptada en euros per minut de plaer?
ENCARA MÉS SUSCEPTIBLE de ser considerada és la dada que indica que les taxes de natalitat no estan disminuint amb la crisi, sinó que es mantenen amb força. I és que els fills no es deixen de tenir pel temor a les despeses, sinó tot el contrari. Unes expectatives econòmiques i professionals elevades ajornen, a vegades definitivament, la incorporació de descendència a la vida personal. En canvi, la falta d’expectatives raonables de fer carrera professional meteòrica replega els joves en la confortabilitat emocional d’una vida domèstica amb fills.
LA CONCLUSIÓ ÉS CLARA I FASCINANT. La crisi ens farà canviar molt, certament. Però no en la direcció que ens pensem.
- Pot llegir l’article al web del diari Ara.