En diuen autonomia, i no ho és

Retallar per retallar, no s’hauria de retallar res. Ara bé, a la universitat, com a tantes altres institucions públiques, el problema és haver crescut guerxos. I ara tenim dos problemes de naturalesa distinta que sumats es fan pràcticament irresolubles. Així, fins i tot abans de la crisi actual teníem pendent refer el mapa de titulacions per tancar les que eren redundants. Calia haver diferenciat entre universitats dirigides a oferir una docència excel·lent i les orientades als tercers cicles i la recerca, també d’excel·lència. Fer-ho tot barrejat vol dir fer docència cara i llastar la recerca. Docència i recerca han d’estar vinculades, però en el conjunt del sistema universitari català. S’havien de revisar les taxes, per fer-les socialment més justes, però també els incentius als treballadors per minimitzar els abusos. I calia haver renovat un model de governança que impedeix prendre decisions autònomes i responsables. Enmig de tan mala organització, salvada a cops de voluntarisme, la necessitat de fer estalvis ens ha agafat amb el pas canviat. Les retallades de pressupost precipitades i sense veritable capacitat de maniobra dels equips rectors s’acaben fent no pas on cal sinó allà on es pot: sobre els més febles i posant al descobert els forats mal tapats. Si es retallés per la banda de les ineficiències, no tan sols no seria greu, sinó que faríem un sistema més just. Però si estalviem per la banda més feble, n’acabarem conservant el pitjor i liquidant el futur.

Tenim bones universitats que ben administrades i ben dirigides, fins i tot estalviant, farien un salt endavant impressionant i serien econòmicament sostenibles. Però aquest és un problema de sobirania universitària. Aquí, també, l’autonomia ha estat un parany.