De l’Aneto al Mont Blanc

Jordi Pujol acaba de publicar el tercer volum de les seves memòries, De la bonança a un repte nou . Pròpiament, acaben el 2003, just quan es va “enretirar” de la política, però les dicta a la llum de la realitat dels últims anys. I en presentar-les, ha fet saber que “abjurava” -això és, l’abandó públic d’una creença- de la Constitució espanyola. I ha afegit: “Els catalans s’han quedat sense Constitució”. Per rematar-ho, s’ha deixat entrevistar per Jordi Évole per dir-nos que si ara hi hagués un referèndum per la independència de Catalunya, votaria  . Com que vivim temps tan accelerats i estem tan curats d’espants, les paraules de Pujol sembla que han passat una mica com si res. I, tanmateix, és notori que són d’una gravetat tan enorme que exigeixen ser comentades.

LES MEMÒRIES LES HE COMENÇATa llegir per l’epíleg, que és on el president precisa el seu punt de vista actual. De Pujol em segueix interessant més la seva mirada cap al futur que la seva justificació del passat. El president, alliberat de la responsabilitat de govern, es mostra franc. Reconeix que, en tots els seus anys de govern, mai no va preveure “que ens esperaven a la cantonada, que no deixarien que res se salvés, que mirarien d’ensorrar-nos més enllà fins i tot del que era lògic”. No té cap valor dir-li que ja l’havíem avisat. Ben al contrari: que un personatge tan astut ara confessi tanta ingenuïtat afegeix mèrit a la tossuderia d’abans i sobretot a l’honestedat d’ara.

EN CONTRA D’ALGUNES INTERPRETACIONS, jo no comparteixo la idea d’un fracàs personal del president. Pujol va fer una feina de govern ingent durant els seus anys de govern, sense la qual no hauríem arribat on som. I, bo i enretirat, i ara en el pla de les consciències, en farà tanta o més. No: el fracàs és d’Espanya, que, tot i les tones de lleialtat i pedagogia esmerçades -les memòries de Pujol en són una prova-, mai no ha volgut entendre allò que l’hauria obligat a concebre’s d’una manera plural. El gran mèrit de Jordi Pujol, ara mateix, és que ni s’enganya per justificar-se, ni enreda els catalans sobre l’actual gravetat de la cruïlla que aviat ens obligarà a triar, per dir-ho com ell, entre la residualitat -i la desaparició- o la independència.

JORDI PUJOL, AMB LA MURRIERIA de sempre i sense abandonar aquell punt d’ambigüitat per no tenir més enemics dels que li convenen, es presenta com un no independentista que votaria sí a la independència. És a dir, un independentista a la força, o a garrotades, com el metge de Molière. Un malabarisme que el torna a connectar amb bona part d’aquest ampli sobiranisme eufemístic que CiU ha estat cultivant, el del “dret a decidir”, a qui encara espanta l’únic que tot el món entén: la necessitat urgent d’un estat propi. Una demanda, per cert, molt ben defensada pels més de seixanta autors de Per què volem un Estat propi? , que acaba de publicar Pagès Editors.

FA UNES SETMANES, UNS AMICS-entre els quals, alguns dels que empenyen el gran projecte d’Assemblea Nacional Catalana que es constituirà dissabte vinent al Palau Sant Jordi- li demanaven que liderés la independència. Pujol sap que no ho pot fer, no tant perquè mantingui vincles d’afecte amb el projecte fracassat, com pels de decència, que diria Lampedusa. Tanmateix, Pujol fa una feina igualment imprescindible: enterra amb la màxima dignitat el vell projecte catalanista que Espanya sempre ha ignorat i menystingut. Com diu Pujol a les memòries, ell va arribar fins a l’Aneto. Ara és l’hora dels que volen pujar al Mont Blanc. Dissabte, ens trobem al Sant Jordi per iniciar l’escalada.