Un feréstec atzar

Caldria fer alguna consideració de tipus psicopatològic per explicar la relació ressentida que alguns comentaristes i tertulians mostren per la nostra universitat i que es tradueix en un profund menyspreu i una rara agressivitat. Tinc algunes pistes de per on pot anar el problema, però no hi penso entrar. Ara bé, també som els propis universitaris els que contribuïm de manera suïcida al nostre desprestigi. Incapaços d’explicar-nos, cada vegada som més a prop de les percepcions populistes dels polítics, és a dir, d’aquelles que ens associen a allò que el Codi Penal franquista en deia “vagos y maleantes”. És a dir, a una colla de funcionaris absents que envien els estudiants a passar l’estona a la cafeteria. I, per acabar-ho d’arreglar, els nostàlgics de la universitat aristocràtica dels anys seixanta i setanta, quan tots eren intel·lectualment selectes però rebien un ensenyament de qualitat pèssima, s’afegeixen amb enyorament -però sense moure el cul de la càtedra- a les mogudes anti-Bolonya, antiretallades o antisistema actuals.

Si el fet de ser universitari no m’invalida per parlar-ne, i si la llibertat crítica que sempre he utilitzat per qüestionar les deficiències del nostre sistema m’avala ara en aquesta defensa, voldria deixar constància d’un parell de fets i una desena de consideracions. Els fets. En primer lloc, cal dir que la majoria de professor treballa amb molta intensitat perquè, per damunt de totes les adversitats, el mou l’ambició intel·lectual, la vocació científica o el compromís social.

Sense tot això, no s’entendria per què hom s’embarcaria en una carrera professional tan llarga, incerta, competitiva i minada d’avaluacions a cada revolt, amb anys de sou de pensió de viudeïtat, i sabent que no arribarà a una certa estabilitat contractual fins als trenta-cinc o quaranta anys. En segon lloc, el cert és que la gran majoria d’estudiants fan la seva part de manera tenaç i honesta, amb uns resultats perfectament homologables, si no millors, als de moltes universitats del nostre entorn europeu, tal com es prova cada dia en els freqüents intercanvis que hi tenim. I les xifres de fracàs o d’abandonament, són comparables amb els sistemes universitaris amb models semblants, és a dir, en els que la selecció no es fa l’entrada, sinó a la sortida. Però el món universitari, com tota la resta, s’ha tornat molt complex, encara que alguns comentaristes no ho sàpiguen perquè no hi han tornat a posar els peus des que el van deixar a finals dels setanta. No seria una mala idea organitzar-hi visites guiades per mostrar quins són els desafiaments als quals ens enfrontem cada dia.

Un, haver de treballar sense incentius que no siguin els de la pròpia autoestima i orgull, cosa que explica el per què de l’excessiu individualisme i fragmentació de la recerca.

Dos, ser jutjats per uns rànquings que, basats fonamentalment en els resultats de la recerca, comparen centres que hi estan especialitzats amb les nostres universitats generalistes.

Tres, tenir un mapa de titulacions inadequat a les capacitats docents i de recerca, al mercat laboral i a les decisions estratègiques del país… tot per treure avantatge de les modes i no contrariar l’elecció capriciosa d’estudis.

Quatre, fer recerca i docència a part iguals a tots els centres, cosa que fa una docència cara i una recerca coixa. Caldria especialitzar les universitats, mantenint una estreta relació en el conjunt del sistema.

Cinc, haver de respondre de responsabilitats de govern quan no es poden prendre decisions en taxes, salaris, criteris de selecció del professorat i alumnat o definició de l’estructura i continguts de les titulacions, entre d’altres.

Sis, haver d’engolir un excés de demanda que s’hauria de dirigir a la formació professional.

Set, suportar un model de funció pública incompatible amb la flexibilitat que avui dia reclama la producció i difusió del coneixement.

Vuit, estar paralitzats per l’actual model de participació que obstaculitza la presa de decisions estratègiques.

Nou, patir el descrèdit de les responsabilitats de gestió, abocant-les a l’abnegació voluntarista en el millor dels casos.

I deu, assumir que el canvi d’escala en la competència universitària, ara global, obliga a accelerar el reemplaçament del professorat menys adaptat per donar cabuda, abans que no les perdem, a noces generacions més ben preparades. I vull destacar que no he parlat ni de privatització ni de retallades.

Són, només, algunes de les moltes discussions que tenim obertes a la universitat, sobre les que no hi ha acords majoritaris i totes amb perspectives incertes. I, sí: a la universitat ens hem gestionat amb una sabata i una espardenya, llastats per una sobreideologització paralitzant. Però no és amb caricatures feridores de la pròpia dignitat que la farem avançar. Mai m’ha semblat decent ridiculitzar l’escola reduint-la a l’imperi de la plastilina, o frivolitzar amb l’ensenyament secundari, com si fos un espai d’indisciplina generalitzada.

Ara, l’escarni arriba a la universitat. Paciència. Però que consti: amb totes les dificultats que es vulgui, el sorprenent són els bons resultats que no s’entendrien si no fos per una cosa de tan mal explicar com és la vocació acadèmica. Max Weber, a La ciència com a vocació i professió, conferència feta a Munic el 1917 però encara imprescindible per a qui vulgui entendre la universitat, afirmava: “La vida acadèmica és un feréstec atzar”. Aviat farà cent anys, i sembla que si més no en això, el temps no passa.

• Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.