L’ANC que imagino
Dissabte 10 de març assistiré a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana. Hi estic apuntat i he pagat la quota. Crec que si les coses es fan bé, pot ser una eina positiva per ajudar a mobilitzar un país que ha decidit que ja és hora de fer al pas definitiu cap a la llibertat nacional que, aquí i a tot arreu, passa per tenir un estat propi. I aquesta mobilització, transversal, no partidista, dirigida a tot el país, pot contribuir a fer visible la dimensió d’aquesta determinada voluntat popular, cada vegada més nombrosa, més majoritària. I, la visibilitat –cal esperar-ho així- farà decidir els nostres polítics a avançar més ràpidament i sense titubeigs cap a la independència.
Però dit això, i com que no és convenient que l’ANC acabi sent l’enèsima expressió d’una excitació col·lectiva destinada a dividir-se al cap de quatre dies en una nova guerra fratricida, crec que cal contribuir a la contenció dels ànims i a adoptar una actitud preventiva. En primer lloc, confesso que de tot plegat, el que menys m’agrada, és el nom. Entenc que la memòria i homenatge a l’Assemblea de Catalunya hagi pesat en l’elecció. Però el terme “assemblea” pot portar a confusions que des del primer dia caldria exorcitzar. En ple franquisme, sense institucions pròpies, el terme era adequat. Ara, és discutible. Així, la direcció de l’ANC en cap cas hauria de ser “assembleària”, que és la mare de totes les arbitrarietats i manipulacions. Cal que sigui democràtica, amb caps visibles i a qui es pugui demanar responsabilitats. A més, cal deixar clar que no es tracta de substituir la veritable assemblea política que és el nostre Parlament i que reuneix totes les garanties jurídiques d’una institució de representació democràtica que no pot donar una associació com l’ANC. I, sobretot, seria un drama que el nom de “assemblea” suggerís a algú una deriva antipolítica de l’organització, tan de moda aquests últims temps. Cal que la societat civil sigui forta, però que sàpiga estar al seu lloc i no pretengui ocupar el que no li correspon.
En segon lloc, precisament si vol mantenir el seu caràcter apartidista i de transversalitat ideològica, convé que parli poc i, en canvi, actuï molt. La seva missió, tal com ho veig, hauria de ser el fer arribar l’esperança independentista allà on té més dificultats de connectar. Tot amb l’objectiu d’aconseguir en un parell d’anys –a tot estirar- la majoria sòlida de voluntats que cal per vèncer les enormes dificultats que tindrà el camí que emprenem. Ja he escrit en algun altre lloc que fer sortir els independentistes de l’armari potser no era fàcil, però era la part més senzilla. El difícil de veritat, ve ara. I qualsevol frivolitat sobre els obstacles que caldrà salvar, seria funesta.
Finalment, opino que la feina de l’ANC és aplanar el camí per a l’emergència dels lideratges –uns quants!- que han de portar el país fins a la independència. És a dir, els que hauran de dirigir allò que Ferran Requejo n’ha dit “la fase de la independència”, no la de l’independentisme on som. Cal aprofitar els antics lideratges que se sàpiguen revalidar, i descobrir-ne de nous. Però no és l’ANC –penso- qui ha d’assumir un lideratge únic i caure en la temptació pròpiament política de convertir-se en una força política amb ambicions electorals. Vet aquí algunes idees.
- Pots llegir l’article al web de Nació Digital.cat