Llarga vida a l’Església catalana

Mossèn Pere Codina, a El Pregó del 23 de febrer, convidava irònicament a parlar sense por d’Església catalana, “ni que sigui per preguntar-nos… si encara existeix!”. Té tota la raó del món, i feia bé de proposar-ho amb humor, a la vista d’allò que motiva la seva reflexió. Em refereixo a la resposta de Xavier Novell, actual bisbe de Solsona, a la pregunta sobre què en pensava de l’Església catalana. El senyor bisbe, ben ensinistrat, no va defraudar les expectatives del periodista: “No hi ha cap Església catalana; en tot cas, el que hi ha és Església a Catalunya”. Una resposta calcada de la que també va donar el bisbe de Vic, just en ser nomenat.

Sí: fa riure que dos joves bisbes “a Catalunya” -ho dic així per evitar que se sentin ofesos si els dic “catalans”- es vulguin escapolir de l’escomesa d’una pregunta com aquesta suggerint una única fidelitat a l’Església Catòlica Universal. Sobre tot, perquè ells saben prou bé que existeix una Església espanyola amb un perfil nacional ben definit en múltiples documents, alguns dels quals recents. Dos bisbes joves, d’altra banda, ells mateixos evidència del dramàtic retrocés que ha fet l’Església institucional catalana en relació al seu compromís amb les esperances del seu poble.

Posar en dubte l’existència d’una Església catalana coneixent la seva història com a la gran província eclesiàstica Tarraconense, els seus grans homes d’Església, les enormes aportacions a la cultura catalana, la seva contribució decisiva a la cohesió nacional en els moments més greus dels processos migratoris dels segle XX, fins i tot el seu compromís amb la lluita per les llibertats nacionals en les èpoques més fosques de la dictadura franquista, això sí que és fer política, però espanyola. Afirmar que de tot això no en queda res, no és tan sols un acte d’ignorància, sinó de supèrbia. I pitjor: és un gest ben poc evangèlic de resistència al principi cristià d’arrelament -d’encarnació, en termes eclesials- al territori de missió.

Res d’estrany, però, en vista dels aires que respiren els nostres bisbes jovencells a la Conferència Episcopal Espanyola, i que han quedat tan ben reflectits en el recent anunci a la recerca i captura de seminaristes. La frase: “No et prometo un gran sou, et prometo una feina fixa” de la campanya -per cert, només en espanyol i subtitulada en anglès-, és tota una declaració de la concepció burocratitzada que tenen de la institució. Frases senceres de l’anunci que serviren perfectament per captar funcionaris docents o sanitaris, posem per cas: “No et prometo la comprensió dels que t’envolten, et prometo que sabran que has fet el que és correcte”. I, amb aquest to arrogant tan propi del qui es bat a la defensiva, el bisbe de Sevilla afegia que “el sacerdoci és l’única professió sense atur”. I tant! No hi ha atur perquè no depenen de la clientela -cada dia més exigua-, sinó d’uns pressupostos públics que no li mesuren els resultats.

Afortunadament, hom s’ho pot prendre amb humor perquè més enllà d’aquesta Església oficial -dues paraules que, des d’una perspectiva cristiana, haurien de ser un oxímoron, com dir “foc glaçat”-, hi ha una Església “de sotabosc”, tal com l’anomenava mossèn Jesús Huguet, traspassat fa tan poc i ja tan enyorat i tan plorat per la seva diòcesi solsonina. Ho explicava fa poc més d’un any en un text tan breu com intens, “Per què continuo a l’Església”. Deia: “Amb motiu d’alguns nomenaments de bisbes, del tracte infligit a homes de Déu, de les injustícies i els tripijocs del Vaticà i la covardia dels nostres bisbes arran de l’afer del museu de Lleida, és difícil deixar de fer-te-la”. Però hi tenia una resposta molt senzilla: ell creia en l’Església de Jesucrist. I afegia que allò que el confortava era l’Església de sotabosc “que no fa soroll ni crida l’atenció”. Una Església catalana, doncs, arrelada i compromesa amb el país i, per tant, noblement patriòtic.

Què ha portat l’Església oficial “a Catalunya” no tan sols a tanta mediocritat, sinó al punt de negar-se ella mateixa com a realitat encarnada? I com sobreviurà aquesta Església que busca funcionaris amb feina fixa -recordeu aquell seminarista del 30 minuts de TV3 que confessava que la seva obligació era “estudiar, resar i obeir”-, més que no pas profetes disposats a arriscar el sou en nom de la Veritat? No es pot respondre encara amb prou perspectiva, però no tinc cap mena de dubte que ha resultat d’una operació de decapitació molt ben calculada.  La celebració del concili provincial de la Tarraconense l’any 1995 va alertar de l’existència d’una Església molt viva, és a dir, molt ben arrelada. I es va actuar en conseqüència però estúpidament, pensant que la vida la donava el cap i no les arrels.

El concili de la Tarraconense va tenir els seus valents com els bisbes Torrella, Carrera o Comprodon, l’abat Bardolet, molts laics i fins i tot seminaristes com el llavors Novell. Però a l’hora del comiat a mossèn Jesús Huguet, és de justícia recordar, com ho va fer mossèn Jordi Orobitx a l’homilia exequial, que fou ell qui sempre va ser al costat -“amb exquisida discreció”- del coratjós bisbe Antoni Deig: a la famosa conferència de Prada de Conflent, a la proposta del concili i en tants d’altres afers que demanaven audàcia i intel·ligència. El ball de l’Àliga de Solsona davant del fèretre en homenatge a mossèn Jesús Huguet va ser l’evidència que hi ha Església catalana. Ni que alguns bisbes portin els ulls tapats de tan gran que els va la mitra.

• Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.