La convocatòria de la vaga general de la setmana passada ha tornat a posar al descobert la dificultat de gestionar -i, sobretot, de respectar- la pluralitat de punts de vista en situacions d’excepció, també en una societat democràtica. La mateixa idea de vaga general , l’èxit de la qual passa per demostrar la capacitat dels convocants per paralitzar un país en contra dels seus governants, ja té un biaix clarament autoritari: si vol sergeneral , tolerarà poc i malament el dissentiment. Per això, tampoc no és estrany que l’expressió piquet informatiu sigui l’eufemisme que designa tota mena d’accions coactives -de les més toves a les més agressives- per aconseguir el propòsit final. Per la seva banda, el govern i la part més perjudicada per la vaga intenten contrarestar aquesta pressió amb armes semblants a les dels convocants, i que no són altres que les de la por. A l’hora de fer el balanç final d’una vaga general, ningú no té cap interès a fer el recompte de quantes voluntats individuals s’hi han sumat -la majoria, fa quatre dies que havia donat el seu vot al govern-, i només es mesura quin ha estat el grau de paralització de l’activitat laboral, posem per cas, calculant la disminució d’energia elèctrica consumida respecte d’un dia laboral normal.