Fa anys que aquest país veu llastada la seva ambició nacional per l’amenaça d’una hipotètica ruptura de la cohesió social. L’implícit que hi ha darrera de la defensa obsessiva de la cohesió és el del fals supòsit de l’existència de dues comunitats derivades del gran procés migratori dels anys cinquanta fins a mitjans setanta i que va portar al voltant d’un milió quatre-cents mil espanyols a Catalunya. Segons aquest clixé, dominant al llarg dels darrers quaranta anys, Catalunya estaria formada poc o molt a parts iguals per una comunitat autòctona i una altra d’arrels forasteres, de lleialtats nacionals i lingüístiques contraposades. És sobre aquest supòsit que, per exemple, un partit com el PSC ha construït tota una teoria política autojustificadora de la seva submissió al PSOE, pretesament per salvar-nos d’una amenaça lerrouxista, o que CiU s’ha excusat per a ajornar indefinidament l’assoliment dels seus objectius fundacionals.