El pretext de la cohesió (i 2)

En un dels reportatges recents de la NPR (National Public Radio), el periodista Linton Weeks parlava d’una “nació dividida” pel fet que els nord-americans no estan d’acord en res i que el país discuteix per tot. I això tant si es tracta d’estils de vida, com de debats de naturalesa pròpiament política. Així, l’opinió està dividida per si l’actual escoltisme femení nord-americà està sexualitzant les noies i perverteix els valors tradicionals de la família americana i, posem per cas, sobre la necessitat o no d’atacar l’iran per frenar el seu programa nuclear. Aquests debats acaben convertits en lluites tribals simbòliques, més al servei d’interessos partidistes que no d’ideologies contraposades. I pocs temes superen el noranta per cent d’acord entre els nord-americans: l’existència de Déu; la necessitat d’educar per a un món global; l’orgull per les forces armades a l’iraq i la importància de saber matemàtiques per tenir èxit a la vida. Ah, i l’encert d’haver matat Ossama bin Laden.

I tanmateix, ningú no diria que la societat nord-americana estigui en risc de fragmentació social, no ja pel fet de la radical divisió d’opinions en tots els grans debats, sinó tampoc per que pugui tenir problemes d’integració d’algunes minories o, vist des d’una perspectiva europea, per la feblesa dels seus pilars de l’estat de benestar. En primer lloc, pel que fa a la diversitat d’opinions, als Estats Units i a qualsevol país democràticament avançat, el debat i la confrontació no es poden entendre com a causa de divisió, sinó tot el contrari. L’opinió pública ha esdevingut, efectivament, un dels artificis més potents de cohesió social i de construcció nacional. Però la força d’una opinió pública no està en el fet que fabriqui unanimitats, sinó en la capacitat per proposar el tema sobre el qual cal discrepar. Com a la Lliga de futbol, és l’enfrontament dels equips allò que els fa dependents els uns dels altres. En aquest sentit, la irritació que mostra el PP a Catalunya pels mitjans de comunicació públics catalans, no prové com diuen del fet que tinguin un biaix polític independentista –una acusació veritablement estúpida i empíricament refutable–, sinó pel fet que sí que creen una opinió pública específicament catalana. Pel que fa als referents polítics i culturals, com han demostrat molts estudis, els mitjans públics catalans, de fet, segueixen sent molt espanyols. La realitat social i política actual s’imposa, i no és fàcil informar al marge dels fets. Però sí: són portadors d’una espanyolitat no nacionalment espanyola –és a dir, no nacionalista–, radicalment diferent de la de la resta de l’estat, i per tant, d’una opinió pública catalana, heterogènia, però comuna.

Dibuix de JORDI BARBA

En segon lloc, les desigualtats socials sí que poden erosionar la cohesió social d’un país. Però la solució tampoc no és, necessàriament, pertànyer a un gran Estat de base benefactora. Aquest, en ser vist com a garant de tot, pot quedar fàcilment en qüestió quan no dóna respostes als seus compromisos ni a les expectatives que ha causat, com passa ara mateix a Grècia, per posar el cas més dramàtic. En canvi, un sistema meritocràtic que posi l’accent i la responsabilitat de la cohesió social en l’individu, si funciona amb transparència i joc net, pot causar desigualtats però no divisió. Paradoxalment, menys Estat també pot ser una via de cohesió. El debat és massa complex com per liquidar-lo en quatre línies, però és bo observar que un model d’estat tan individualista com el nord-americà dóna lloc a una societat tan solidària com aquella, mentre que un model benefactor com el nostre dóna lloc a tanta insolidaritat i corrupció moral com la d’aquí.

El que sostinc, en definitiva, és que la cohesió d’un país no es posa en risc ni per la divisió d’opinions ni per qüestionar la protecció d’un Estat que, d’altra banda, a hores d’ara ja no pot garantir gran cosa. Per tant, embolicar-se ara amb la bandera de la cohesió per defensar l’opció de la dependència –o la unió– a Espanya és un recurs demagògic al servei de la por. I la por és el càncer de la democràcia. Al recent document d’estratègia política del congrés del PP a Catalunya, –“el partit dels catalans que també se senten espanyols”, com diu el títol de la ponència política– aquest espantall de la divisió s’hi agita de manera obsessiva. Només perquè se’n facin una idea, a més dels termes independència, independentista o independentisme, que hi apareixen quatre vegades, les paraules separació, separatisme i separatista, hi surten fins a 21 vegades en 17 pàgines. A part de constatar que el PP a Catalunya ja no se sap definir si no és en oposició a una sensibilitat que, sense voler, ell mateix contribueix a fer gran, el seu gran recurs és utilitzar l’expressió separació perquè és el que creu que pot crear més alarma davant d’una creixent aspiració de sobirania política. Si no fos tan greu, la qüestió faria riure i tot, atenent que, si no estic equivocat, Espanya també és independent i no sé si per això separatista de la resta del món o tancada en el seu radicalisme identitari, i bla, bla, bla…

Està bé el debat sobre les dificultats de mantenir la cohesió social en un sistema democràtic, i sobretot en la perspectiva d’un món d’economia globalitzada que afebleix les polítiques nacionals aïllades. Però això no té res a veure amb el dret a la independència dels pobles. Si davant del moviment a favor d’un procés de lliure decisió democràtica per la independència de Catalunya algú s’hi vol oposar, sigui el PP o el PSC, que tingui la decència política de donar bons arguments en contra, i de convèncer. Que no menyspreï ni ridiculitzi, com es fa des de Madrid. Però encara menys que, des d’aquí, no jugui a fer por i a amenaçar amb una divisió política greu per impedir la formació o l’expressió d’una voluntat majoritària. La por també la carrega el diable i, finalment, alguns s’hauran de fer responsables d’on ha anat a parar el tret.

Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.