#ignoremmontoro

Sembla ser que qui està disposat a passar als annals de la provocació –i, en aquest sentit, a ser un dels principals agents de conscienciació independentista-, és el ministre d’España Cristóbal Ricardo Montoro (Jaén, 1950). Com que amb tothom qui parlo que en té un cert coneixement del personatge, em diu que és un home ben preparat i savi, he de creure que les seves provocacions ni són gratuïtes ni fruit de cap mena de solellada per haver-se deixat el barret a casa. Per tant, les dues altres alternatives poden ser, una, que l’home estigui realment nerviós a la vista de la magnitud del desastre que ha de comandar o, dues, que siguin provocacions pal·liatives molt calculades per mirar de desactivar el desafiament que tard o d’hora, no en tinc cap mena de dubte, el govern de la Generalitat de Catalunya plantejarà a Espanya.

Com que no insulta qui vol sinó qui pot, també he de dir que caldria que no perdéssim la calma. El “que si pitos, que si flautas; que si flautas, que si pitos” del ministre Montoro per referir-se a l’exigència de pacte fiscal, siguin nervis, siguin envits, una vegada fet l’avís de rebut i dir-li que per aquí no hi passem, no ens hauria de fer perdre ni un minut de son, i menys d’energia constructiva. Deixem que responguin els qui en saben i des d’on cal, com ho feia la mateixa Pilar Rahola a La Vanguardia de dimecres. Si algú perd els nervis, o si ens vol desafiar, després de dir-li que una cosa és que ens pispi la cartera i una altra de ben diferent que ens falti al respecte, allò que ha trobar és la màxima indiferència. Per dir-ho així, o no se’l torna a convidar –que en prenguin nota les organitzacions que habitualment perden l’oremus per tenir un ministre al sobretaula-, o si se’l convida, se li fa un boicot d’assistència. O sigui, li fem un #ignoremmontoro.

I és que les energies constructives, des del meu punt de vista, seria convenient que les anéssim acumulant des d’ara per quan, potser abans de final d’any, hàgim de sortir a fer costat al Parlament, amb el Govern davant, en la defensa de l’autogovern i fins que aquest mateix Parlament estigui en condicions de plantar cara definitivament a l’Estat –cada dia més dèbil- i amb probabilitats d’èxit raonables. I dic que cal acumular-les, perquè en faran falta moltes. La manifestació del 10-J hauria de quedar com a una anècdota davant del gest de força que caldrà fer el dia D i l’hora H. Si la independència –ai, perdó, volia dir l’estat propi- és l’objectiu més ambiciós que mai es pugui proposar un poble, el risc, el compromís i l’esforç que caldrà fer en la fase de la ruptura, serà d’unes proporcions titàniques. Pels dolors de part del nou estat no hi haurà epidurals que valguin.

• L’article també es pot llegir al web de Nació Digital, clicant aquí.