Un dels camins més interessants que segueix l’accelerat procés de maduració de l’independentisme és el de l’abandonament progressiu i decidit del seu tradicional antiespanyolisme. Encara amb resistències notables que tenen fins i tot expressió parlamentària, cada vegada la voluntat d’independència política s’expressa més com una esperança en positiu per decidir el propi destí que com un ajustament de comptes amb la tricentenària condició colonial. Sempre he mantingut que si l’emancipació del país s’havia de construir sobre el ressentiment, a més de no tenir cap possibilitat d’èxit, en l’hipotètic cas de reeixir, més valdria desentendre-se’n i buscar un exili dolorós però èticament digne. Passa que a Espanya no ens hi volen com a nació amb tots els atributs, però com que som gent pacífica -i no ens agrada cridar, més enllà d’una xiulada de tant en tant-, no volem violentar el seu projecte políticament unificador i culturalment homogeneïtzador. Per no molestar, doncs, més val marxar.
ANEM BÉ, DONCS, PERÒ aquesta superació del ressentiment encara no és suficient per avançar en positiu. S’han de superar les sentimentalitats negatives, sí, però a més cal bastir una nova emocionalitat política capaç de crear els vincles de pertinença necessaris per a l’enorme desafiament que suposa emprendre el camí de l’emancipació. I, en aquest punt, crec que estem encallats de fa temps. Es va poder veure en alguns dels testimonis del recent30 minuts a TV3, en què malgrat els magnífics graus d’incorporació a la realitat social i fins i tot lingüística, cosa que ens reafirma com a societat raonablement oberta -i, fins fa poc, capaç d’oferir prosperitat als nous catalans-, en canvi, ens fallen els mecanismes que fan possible la pertinença nacional. I aquesta mancança es repeteix, no sabem ben bé en quina proporció, en part dels catalans provinents de migracions anteriors. Es dóna una bona acomodació social, una raonable dissolució de la condició d’immigrant, però es mantenen els dèficits en l’adhesió nacional.
ÉS CERT QUE, EN MOLT BONA part, aquest procés difícilment es pot resoldre sense tenir un estat propi. Perquè, de la mateixa manera que s’ha de reconèixer que un estat propi no garanteix la incorporació social i lingüística automàticament, també s’ha de dir que la vertebració efectiva del nouvingut en les xarxes socials i culturals d’arribada no fabrica sense més ni més una pertinença política nacional. És un cas clar de cercle viciós: ens cal un estat per afavorir la pertinença política, però necessitem millorar el sentiment de pertinença nacional per aconseguir el suport democràtic que cal per tenir estat. Tenim un problema, doncs, i aquest problema té nom: cal una nova intel·ligència emocional per a l’independentisme, ara com ara en estat balbucejant.
NO ÉS AQUÍ ON CAL DESENVOLUPAR una estratègia precisa de maduració emocional independentista. Però sí que puc posar un exemple per precisar de què parlo. Aquesta nova intel·ligència emocional, entre altres coses, hauria de combatre les pors que poden tenir molts catalans davant el dilema d’haver de triar entre dues identificacions nacionals. Vull dir que un referèndum per la independència de Catalunya no s’hauria de convertir en una mena de si estimes més el pare o la mare. Potser caldria, doncs, garantir la doble nacionalitat als nascuts fora del territori i, com és habitual en altres països, oferir-la als seus fills fins a la majoria d’edat. En definitiva, l’independentisme ha de demostrar de manera creïble que el nou estat permetrà superar els malestars actuals i esdevindrà un espai de més confortabilitat emocional per a tothom.