Horitzons a tocar
“Si els convergents es fessin abstemis, Duran proposaria a Unió tirar-se a la beguda”. Així acabava un recent article de Joan B. Culla, “El confederalismo como pretexto”, sobre el darrer congrés d’Unió Democràtica de Catalunya. La ironia de J. B. Culla expressa amb gràcia una constant necessària per a la supervivència d’Unió dins la coalició amb CDC. Un model que, en termes de la biologia d’ecosistemes, diríem que va començar en mutualisme, ha passat a ser de comensalisme (relació interespecífica en la que una espècie s’aprofita de l’altra sense causar-li beneficis ni perjudicis), però que podria acabar en parasitisme.
UDC necessita marcar perfil dins i fora del partit, i Josep Antoni Duran i Lleida sempre ha sabut tensar la corda fins al límit de la resistència de CDC. Amb resultats excel·lents, Duran ha aconseguit un partit més de quadres que de militants, a base d’articular la que deu ser l’organització amb la proporció més alta de càrrecs en relació a la seva massa total. I, en conseqüència, també ha aconseguit una de les més grans fidelitats internes si es compara amb qualsevol altre partit existent, si més no fins que Vila-Abadal va començar a desafiar-lo.
En el darrer congrés, amb la seva antiga proposta confederalista, Duran ha tornat a marcar distàncies amb les vel·leïtats independentistes –digueu-ne dret a decidir, digueu-ne aspiració a un Estat propi- de CDC. El curiós és que l’hagi defensada com si es tractés d’una alternativa més plausible que la mateixa independència i que pogués evitar hipotètiques frustracions i divisions. En realitat, la confederació a Espanya –a no ser que Duran tingui al cap una cosa diferent de les que estan homologades a tot el món amb aquesta etiqueta- seria encara més difícil d’aconseguir que la independència, entre altres coses perquè a part de convèncer els catalans, caldria comptar amb la voluntat confederal de tots els espanyols, que no és poca cosa.
Tot i que sí que té raó en una cosa: en la mesura que aquest horitzó queda encara més lluny que la independència, l’inevitable conflicte polític i la hipotètica frustració pel fracàs confederal queden situats ad calendas grecas. És a dir, en restar fora de l’espai i del temps, el confederalisme no inquieta ningú.
Mentre aquests debats han estat ociosos –el del sobiranisme contemporitzador versus la suposada Espanya plurinacional, el de la llibertat de consciència versus la submissió a la doctrina social de l’Església… i si hagués fet falta, el de l’abstèmia versus l’addicció a l’alcohol-, les tensions s’han saldat pacíficament, generalment cedint CDC i a favor de Duran. Però el nou escenari polític, des del fiasco de l’Estatut de 2006 rematat per la sentència del Tribunal Constitucional de 2011, ha canviat aquest marc de confrontació retòric fins ara situat als llimbs de la política. En la mesura que l’horitzó de la independència s’ha anat acostant fins a fer-se imaginable, les dissensions que només estaven al servei de dibuixar siluetes distintes, ara s’estan convertint en punts de fricció directa. Dit sense embuts: la discrepància entre CDC i UDC sobre quin ha de ser el rumb a prendre quan l’Estat es negui a pactar l’acord fiscal de la magnitud que el president Artur Mas s’ha compromès formalment a exigir –tenir la clau de la caixa- ja no serà només una qüestió de perfils i siluetes, sinó la pedra de toc per a la viabilitat futura de la coalició.
Aquests darrers dies, tant els gestos polítics –de fet, les gesticulacions, perquè no han passat de ser una col·lecció de photo opportunities– (Duran amb Navarro, Navarro amb Sánchez-Camacho, Rajoy amb Duran…), com, particularment, la discrepància pública de la vicepresidenta Ortega sobre el pla B anunciat pel president del Govern, són molt significatius.
Des del meu punt de vista, són fotos que pretenen desencadenar una pressió sobre el Govern sobretot mediàtica en sintonia amb determinats poders fàctics, a falta de suport popular. Una pressió que, d’altra banda, delata la desesperació dels qui veuen que davant l’exigència de plena sobirania fiscal, el país es posaria sense dubitacions i massivament al costat del govern i del president Mas. Efectivament, UDC, PSC i PP saben que en un escenari de ruptura sobiranista, quedarien fora de la majoria social i política dels catalans, cada cop més impacients per plantar cara d’una vegada per totes i deixar de perdre un temps que no tenim. Llavors, en unes hipotètiques eleccions anticipades, la majoria absoluta parlamentària que aconseguiria el sobiranisme ja inequívoc de CDC –alliberats del llast de l’UDC de Duran, sumat a la força renovada de l’independentisme d’ERC i a la ICV més intel·ligent, seria veritablement històrica. I la derrota de l’unionisme, seria inapel·lable.
I és que l’elector pot suportar bé les dosis d’ambigüitat política dels partits i coalicions que vota quan es tracta de qüestions secundàries i de subtileses que només tenen sentit en clau de lluita interna. Però, quan afecten els objectius bàsics, les reculades electorals són inevitables. CiU, ERC o el PSC ja han tastat aquesta medicina. De manera que a aquestes alçades, seria d’una gran ingenuïtat pensar que es podria votar una opció política dividida per si tenir la clau de la caixa és una línia roja que es pot travessar o no, i encara més, que no fos clara sobre què faria en la disjuntiva de o seguir demanant clemència darrera les reixes de la presó constitucional espanyola, o fer respectar d’una vegada per totes la sobirania nacional.
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.
