Que hi ha algú més?
En la negociació del pacte fiscal que encapçala el govern actual, la memòria de l’experiència del procés pel qual es va arribar a l’aprovació de l’Estatut de 2006, convenientment retallat el 2010 i no pas per la crisi econòmica, hi pesa com un mort (que és el que és ara mateix aquell Estatut). Els fets són massa recents com per oblidar les ingenuïtats, els errors i les renúncies que es van cometre i que van deixar els nostres representants polítics amb un pam de nas –per dir-ho en termes d’horari infantil- davant de l’Estat espanyol. Tant, que si les estructures de dominació estatals en tinguessin la capacitat, ara encara s’estarien cargolant de riure.
Hi ha, en primer lloc, la memòria d’aquella paradoxa irresoluble que parla de la necessitat d’unitat dels partits polítics per fer força a Madrid, però que només aconsegueixen anar junts en la mesura que arriben a acords pels quals ja no fa falta tenir gaire força. Ara mateix, si la unitat va a compte de cedir en el fonamental, tenir la clau de la caixa, doncs ja no cal anar a Madrid plegats. El parany, òbviament, està en el fet que alguns dels partits d’aquí no volen la unitat per fer més força, sinó per restar-ne i evitar el xoc de legitimitats entre Catalunya i Espanya. És a dir, que en realitat, ja estan a l’altra banda de la taula de negociació de Catalunya estant. Una cosa molt semblant a la que ja va debilitar l’Estatut de 2006, quan l’endemà d’arribar a un acord aquí, Montilla anunciava que ell mateix ja el rebaixaria allà.
En segon lloc, hi ha la pressió que se sol rebre dels poders fàctics –la força dels quals l’obtenen de no ser transparents-, que ja es va mobilitzar per l’Estatut. Recordeu l’estiu en què Maragall va enviar-los una carta que tot feia pensar que s’havien redactat ells mateixos. I, sobretot, fem memòria de com Artur Mas va acabar cedint a les altes pressions per acabar d’una vegada amb la incertesa d’una negociació que tant els amoïnava. La història es repeteix de manera gairebé clavada.
Però, és clar, també pesa i molt l’experiència del fracàs. És a dir, que ningú no vol tornar a haver de carregar el mort d’un nou enfonsament. Fins i tot el PP anuncia una abstenció abans d’arribar a cap acord, o sigui, abans de saber què es demanarà exactament a Madrid. Es posen la bena abans de fer-se la ferida. Per no parlar del funambulista Duran, que a la tarda diu aquí que cal una Agència Tributària pròpia, i l’endemà, allà, diu que seria absurd pensar en una agència independent. Tot i que, tal com fan anar les paraules, potser hi ha una coherència oculta difícil de desxifrar pels pobres mortals que no entenem l’alta política. O què dir del PSC, que encara canta la cançó del federalisme, que és com tocar música ié-ié en temps de música rap.
Tot plegat, amb el seu punt de surrealisme. Estem discutint què anem a demanar, sabent que no tan sols no estan disposats a donar res, sinó que no tenen res per donar. És com aquell que crida socors, agafat a una branca, a mig caure al fons del pou, i sense que ningú el senti. “Que hi ha algú?”, va bramant. Quan finalment Déu li diu que es deixi anar que ja el salvarà, s’ho pensa uns segons, i torna a cridar: “Que hi ha algú més?”. Doncs aquest és el cas. Els sobiranistes, per fer un pacte fiscal, van cridant, inútilment a l’altra banda: “Que hi ha algú?”. I quan els unionistes diuen: “Deixeu-vos anar que l’Estat us salvarà”, després de pensar-ho uns segons, els sobiranistes tornen a cridar: “Que hi ha algú més?”. Doncs sí que hi ha algú més: la independència.
Pot llegir l’article al web de Nació Digital clicant aquí.
