El lideratge fa l’opinió
L’ enquesta publicada per La Vanguardia aquest dilluns passat mostra ben a les clares, com assenyalava el titular de la informació, que el 80% dels catalans dóna suport a un “concert econòmic per a Catalunya”. I potser encara es podria dir més, perquè tan sols un 15% hi està en contra, mentre el 5% restant es mou entre la indiferència i el desconeixement. És important que l’enquesta demani obertament pel “concert econòmic similar al del País Basc”, i no hagi caigut en la temptació d’usar l’ambigua expressió “pacte fiscal”, que ho admet tot. El nom no fa la cosa, però si CIU manté el compromís electoral ferm d’exigir una hisenda pròpia i no consorciada, amb la clau de la caixa a la seva mà, el suport popular l’obtindrà exactament per a aquest objectiu, però no per a cap altra versió edulcorada d’acord.
Els ciutadans ja estem tips que se’ns passegin a base de fer jocs de paraules poc o molt enginyosos. Per citar l’últim intent, tots sabem que una intervenció forçada d’europa –i empesa pels Estats Units– és exactament això: una intervenció que afecta la sobirania i compromet el futur. I ja no ens deixem ensarronar pel bla, bla, bla del suposat “èxit” d’haver aconseguit a petició pròpia un gran crèdit a bon preu, com a mostra de solvència…
De manera que, tornant al nostre tema, bé sigui per rigor propi i compromís ferm a la paraula donada, bé sigui perquè se sap que estem escaldats que ens donin gat per llebre, el Govern d’artur Mas té un marge estret de maniobra si vol que el país que va davant del Govern en ambició, també se situï darrere seu quan faci falta, en les estacions prèvies.
Ara bé, diguem-ho clar i net: si el suport al concert ha arribat a aquest extraordinari 80%, és gràcies al lideratge del mateix Govern i, particularment, al d’artur Mas. Vull dir que aquests consensos no s’aconsegueixen per art d’encantament. Que els catalans teníem un tracte fiscal profundament injust, és conegut de fa dècades. I en temps recents, des de la publicació el 1985 de Narració d’una asfíxia premeditada de Ramon Trias Fargas. I ERC fa anys que hi insisteix. Per tant, la novetat no és la descoberta de l’asfíxia, sinó que un govern moderat hagi incorporat al seu programa electoral la voluntat de respirar a fons fiscalment parlant. I, és clar, hi ha ajudat que la depressió econòmica hagi portat l’asfíxia a l’extrem de l’ofec.
El Govern, doncs, té guanyada l’opinió pública. Tanmateix, no és clar que acabi tenint a favor el suport del segon i tercer partits parlamentaris, PSC i PP (el cas d’Unió és massa complicat per encaixar-lo en aquest breu comentari). Tot, a causa de les seves dobles lleialtats i, per tant, de les seves dificultats per posar-se a favor dels interessos i aspiracions dels catalans, al contrari del que sí que fan els seus homòlegs al País Basc. Ni tampoc sembla que el Govern s’acabi de guanyar uns sectors econòmics –cada vegada més reduïts, però– que són aquells que tenen les seves principals xarxes de protecció teixides a Madrid i que una hisenda catalana amb un govern estricte –això que alguns qualifiquen d’ètica luterana– posarien en risc.
Però, molta atenció, perquè en el dilema d’haver d’escollir entre suport popular o cessió a la pressió d’aquests poders fàctics, tal com tenim de vigilant la consciència ciutadana, els segons tenen totes les de perdre. Dit d’una altra manera: si el Govern tingués la temptació de cedir davant dels segons, perdria el suport dels primers.
Tanmateix, no és menys interessant, en la mateixa enquesta, la resposta a les alternatives davant del fracàs de l’exigència d’una agència tributària pròpia. Aquí és visible una opinió pública dividida entre els que consideren que cal tirar pel dret (un 31%), els que opten per seguir negociant i buscar acords (56%) i el que creuen que caldria acceptar la derrota (9%). És obvi que la divisió d’opinions la creen les alternatives donades a la pregunta. Si es formulessin diferent, especialment a l’hora de donar com a creïble la insistència en la negociació fins a trobar un acord, els resultats variarien substancialment. A més, la pregunta s’ha hagut de respondre a l’aire, sense un lideratge del Govern que hagi expressat de manera clara quina alternativa seria la seva. I a excepció d’Esquerra Republicana, tampoc no sabem quines serien les alternatives que proposarien PSC, PP o ICV i tota la resta. De manera que, aquí, el ciutadà ha hagut de respondre sense un coixí polític clar, i d’aquí la desorientació.
Ja sé que hi ha qui sosté, fins i tot des de les rengles del Govern, que no s’ha de tenir pla B, o que no s’ha de fer explícit. És una manera de garantir mans lliures per si cal pactar a la baixa, o per si, com diu la resposta de l’enquesta, cal “continuar negociant i explorar altres possibilitats per intentar arribar a un acord”. Vaja, per si cal batre’s en retirada de manera dissimulada i ajornar sine die decisions que són urgents, quasi de vida o mort. De cap manera comparteixo aquest criteri. Precisament, explicar el pla B –que en aquest cas implicaria el compromís de prendre decisions sobiranes més enllà de la llei– és el que dóna força negociadora quan no se’n té de parlamentària allà on s’han de tenir les majories. I, sobretot, perquè compromet, és el que transmet confiança a la ciutadania i disposició a fer costat al Govern.
És el lideratge allò que fa opinió, i no a l’inrevés. I estic segur que el Govern ho té clar.
Il·lustració de MESEGUER
Pot llegir l’article a La Vanguardia
