El mirall escocès

Pot ser realment molt útil seguir amb atenció la campanya pel referèndum escocès sobre la independència. No es tracta de forçar comparacions com si es tractés, el seu i el nostre, de dos processos idèntics, perquè no ho són. Més aviat tot el contrari: ens pot anar bé veure’n atentament les diferències, els eslògans d’uns i altres, els arguments, les formes de mobilització…

Per començar, la primera diferència de totes és que ells el poden fer, el referèndum, dins de la legalitat. I s’ha de dir que el govern britànic, per bé que sigui partidari de la unió i que ha mirat de posar condicions que fossin més favorables a la seva opció, en qualsevol cas, respecta la decisió del Parlament escocès. Nosaltres, mai el podrem fer per la simple raó que ens cal demanar permís. És a dir, que ja començaríem malament, perquè el mateix referèndum, per ser legal, ja no seria fruit d’un acte de sobirania sinó de la magnanimitat espanyola. Ras i curt: que aquí, en qualsevol cas, la independència serà resultat d’una ruptura de la legalitat constitucional, o no serà. I, així, és impossible que comencem, com ells, per un referèndum. Caldrà començar per un gest de sobirania del Parlament.

Però més que no pas això, m’interessen els argumentaris d’uns i altres. Per exemple, em fa gràcia que siguin els unionistes el que –segons l’SNP- els que apel·len als sentiments i no a la raó: “unionists must appeal to the heart, not just the head”, diuen. Aquí, sempre s’ha dit que érem els independentistes els que apel·làvem a l’emoció, “a les tripes”, i que per això havíem de carregar sobre les nostres espatlles qualsevol possible ruptura de la cohesió social. O sigui, d’una cohesió aconseguida gràcies a l’acceptació resignada d’uns de la relació colonial amb l’Estat.

També contrasta el fet que els unionistes facin córrer l’eslògan “stronger together, weaker apart”, és a dir, “forts tots junts, febles per separat”. No és que aquí no s’hagi fet anar aquest argument, però tal com ara estan les coses, si alguna cosa és clara és la contrària: als catalans, la submissió –que no unió- a Espanya ens debilita, mentre que anant tots sols al món, ens faríem més forts.

Això tot just ha començat, però ens anirà bé que passin al davant –si més no, pel que fa a la campanya- perquè hi podem aprendre molt. És per aquesta mateixa raó que la fundació del PP, la FAES, ja fa temps que també s’ho ha pres seriosament, i ho està seguint amb molta atenció i, poseu-hi la mà al foc, amb tots els recursos que facin falta.

Com passa sovint en política, aniria bé poder combinar algunes de les seves fortaleses amb algunes de les nostres. La nostra opinió pública i el seu lideratge del SNP i en Salmond; la nostra fortalesa cultural i la seva tradició democràtica… Però això és impossible. Cadascú ha de jugar amb les seves cartes. I, això sí, aprendre dels seus encerts i errors.

• Pot llegir l’article al web de Nació Digital clicant aquí.