Els irrita la internacionalització
Ja he comentat en altres ocasions que sóc de l’opinió que la principal responsable del desprestigi de la política és la pròpia lògica de confrontació que s’ha establert entre els partits al nostre país. Es tracta d’un tipus de combat que no es basa tant en la contraproposta ideològica o de programa com en la desqualificació personal de l’adversari i que porta a exacerbar el descrèdit general de tots plegats. Ara bé, excepcionalment, la crítica política va més enllà d’aquesta carnisseria partidista, i encara porta càrregues de més profunditat. És el cas de l’estratègia que segueix el Partit Popular a Catalunya. Sobretot d’ençà de les darreres eleccions catalanes, el PPC s’ha proposat no tan sols desacreditar els contrincants –fins aquí, res que no facin els altres–, sinó que intenta minar les institucions polítiques catalanes, molt particularment en la mesura que es projectin internacionalment. I això ja té una altra dimensió i una altra gravetat sobre la qual no hauríem de frivolitzar.
Certament, no es tracta ara de recordar que el PP a Catalunya fou corresponsable del recurs d’inconstitucionalitat que va instigar la castració de l’estatut del 2006 i, de rebot, la profunda crisi política actual. Ni tan sols pretenc posar en evidència fins a quin punt aquest PP forma part de l’organització que es va dedicar a promoure un anticatalanisme visceral per tot Espanya –del qual encara no s’ha disculpat– i que aquí ha acabat esperonant una majoria de catalans a considerar definitivament inútil qualsevol intent d’encaix territorial a l’estat. No: el que ara vull remarcar és com el PP a Catalunya, des del 2010, segueix una estratègia de fons ben determinada, destinada a debilitar no tan sols els qui en són titulars, sinó les pròpies institucions d’autogovern tan bon punt treuen el cap fora de les fronteres estatals. Acusen el sobiranisme de tancar-se en si mateix, i s’encabriten quan sortim a l’estranger!
En particular, un dels casos més greus és el que s’ha produït recentment quan, seguint el dictat d’una determinada premsa espanyola, el PP a Catalunya ha volgut erosionar la institució del Síndic de Greuges. Només els tics mesells de la política catalana poden explicar que l’intent del PP no hagi desvetllat una indignació superlativa, tant institucional com popular. Perquè si ja és prou greu haver posat en qüestió l’honorabilitat de Rafael Ribó, manipulant la hipersensibilitat del populisme que es deixa impressionar per qualsevol despesa institucional per justificada que estigui, encara ho és més voler confinar la institució que dirigeix a un àmbit domèstic fins a fer-la irrellevant. Ras i curt: si alguna cosa molesta al PP a Catalunya del Síndic de Greuges no és el cost dels seus viatges a l’estranger –una despesa mínima, justificada i transparent–, sinó la internacionalització de la institució. És a dir, els irrita la presència al món del nostre Ombudsman i, a través seu, la projecció de Catalunya. Ribó, per mèrits sobrats, ha aconseguit la presidència europea i ser a l’executiva del Congrés Mundial dels Omdubsman, realitzant un treball ingent a favor dels drets de les persones. Però al PP de la senyora Sánchez-Camacho i a El Mundo, capaç de publicar un editorial infame amb el títol “El patriotismo como coartada para el despilfarro”, no els preocupa en absolut el suposat malbaratament –no el van pas discutir als pressupostos–, sinó la visibilitat internacional d’un patriotisme que no és el seu.
Per això, no hem sentit pas cap queixa del diputat del PP senyor Enric Millo pel fet que Rajoy barregés política i futbol el cap de setmana tràgic del rescat de la banca, ni que per patriotisme –espanyol– el seu president es gastés una fortuna en un viatge d’anada i tornada a Polònia per veure un partit de futbol que podia haver seguit per televisió. Tot el contrari: amb qui s’ha atrevit el portaveu popular és amb el president Artur Mas qualificant de “tour turístic” la iniciativa de promocionar la indústria tecnològicament més avançada i de més futur que hi ha a Catalunya. Millo –antic nacionalista català i que ara es comporta com és habitual en els conversos a una nova fe– intenta ridiculitzar el president Mas pel fet, diu, que va pel món a “explicar el pacte fiscal amb la cançó del ploraner i el greuge victimista”. Una vegada més, el que realment ha irritat la franquícia catalana del PP és que Mas s’hagi adreçat al món per intentar millorar la imatge de Catalunya, especialment malmesa pel fet de quedar confosa amb una Espanya insolvent que perjudica greument els empresaris catalans, els nostres investigadors i els catalans en general.
Il·lustració de JORDI BARBA
A la premsa espanyolista conservadora, i al partit que els representa, el que els cou és veure un president català dialogant en anglès amb els mitjans internacionals de més prestigi, als quals cap dels seus presidents espanyols, mentre governaven, no haurien tingut mai accés sense un intèrpret al clatell. Els incomoda –i els preocupa– que Catalunya sigui reconeguda com a interlocutor internacional.
Per això ja es van estrenar amb la campanya en contra de les delegacions de la Generalitat a l’estranger. I ara no passaran per alt cap moviment de Catalunya que la projecti a l’exterior. No cal que els digui que és aquesta irritació allò que acaba de confirmar el gran encert del programa de projecció exterior previst per Artur Mas i, esclar, el que referma la tasca de Rafael Ribó en el pla internacional.
