Horitzons de passat

Els fets van a tanta velocitat que, en el millor dels casos, hi correm darrere. En el pitjor, abatuts i desconcertats, ens plantem i ens hi girem d’esquena. Els polítics que n’haurien de tenir alguna mena de control són incapaços de fer cap predicció. I els analistes que les hauríem de veure venir no som capaços ni d’avaluar allò que acaba de passar. Molt ràpidament ens estem acostumant a viure en aquesta incertesa produïda per la successió de canvis accelerats. Res no és segur, i si alguna cosa en té l’aparença, en desconfiem. Per això les decisions polítiques són precipitades, sí.

I, tanmateix, dramàticament, sempre arriben tard. Ho veiem cada dia i en tots els plans. En el que afecta la vida quotidiana del ciutadà, com és el cas del copagament mèdic. Feia anys que polítics i experts ho tenien en estudi i consideració, donant-hi voltes i voltes en densos informes acadèmics. Ara el copagament s’ha posat en marxa –a Catalunya, òbviament, pagant per duplicat i amb dos sistemes diferents– fins i tot abans de saber com aplicar-lo i de poder-ne precisar les conseqüències.

Passa el mateix en la política estatal i el seu pla per al desmantellament autonòmic. Molts anys d’estudis, d’insinuacions i d’amenaces de la FAES per acabar assistint, tot d’una i sense ordre ni concert, a la presa diària de decisions en aquesta direcció: sentències contra la diversitat lingüística, projectes de recentralització de la justícia, invasió de competències en l’administració local… Antiautonomisme de perdigonada. I encara, ens trobem en el mateix joc en el pla europeu.

La decisió d’un dissabte d’intervenir la banca espanyola amb un ajut al Govern de 100.000 milions d’euros no fa moure, en contra de tot pronòstic, ni la prima de risc ni l’interès a què es paga el deute. Al cap de tres setmanes, no menys inesperadament, un altre acord de cap de setmana de la Comissió Europea relaxa els mercats i sembla que finalment es troba el desllorigador. Però dura de la nit al dia: en una setmana es desfà la il·lusió i es recompon el pitjor escenari possible. I cada setmana, com aquesta mateixa, esdevé la “setmana decisiva”. En aquestes circumstàncies, és que hi ha algú capaç d’assegurar que Mariano Rajoy i el seu govern de majoria absoluta arribaran a Nadal?

És en aquest escenari que les actituds més enraonades, les més racionals i assenyades, no diré pas que facin riure, però certament perden tota la seriositat i, si no són frívoles, esdevenen ocioses. Penso, per posar un exemple, en el gran debat sobre el pacte fiscal. Per una banda, tenim la cerimoniositat amb que el Carec presenta el seu informe.

L’exercici de voluntarisme analític –“aquest és el moment de plantejar un pacte…”, diuen– és més propi de la beata que posa un ciri a santa Rita que no pas d’una comissió tècnica ben informada. Quan arriben a definir el contingut del pacte fiscal, puc assegurar que les cartes als Reis dels meus fills sempre van tocar més de peus a terra que les recomanacions del Carec. I les apel·lacions, a l’inici i al final del document, a l’“esperit constitucional”, donades les circumstàncies, són un anacronisme de gust dubtós. En resum, és la mena de document que fa quatre o cinc anys ens hauria semblat agosarat. Ara, però, sembla la pastoral episcopal d’un bisbe preconciliar, d’aquests que abunden a la Conferència Episcopal Espanyola.

Per l’altra banda, hi ha el Govern i l’oposició, també atrapats en aquest desfasament temporal entre voluntat i realitat. Una voluntat que es correspon a l’escenari polític que va quedar dibuixat el 2006, i una realitat que fa dies que se’ls ha escapat dels dits. Quin sentit té debatre amb posat greu els termes d’un pacte fiscal que no tan sols saben que no té cap recorregut polític en un termini humanament –i electoralment– imaginable, sinó que no se sap exactament amb qui s’hauria de signar a l’altra part? Els més optimistes presagien un xoc de trens. Els més realistes, ni tan sols tenim notícia que s’acosti cap tren en direcció contrària al pacte. És en aquest sentit que les subtileses socials d’ICV en relació a l’acceptació del pacte, els gestos d’afirmació del PSC, la fermesa d’ERC o el rigor del Govern de CiU, semblen una pel·lícula en blanc i negre quan ja som a l’època del 3D.

Per res del món voldria que aquestes ratlles s’entenguessin com una manifestació de menyspreu ni cap al Carec ni cap a la política catalana. Realment no sé si és possible esperar res més d’unes institucions que han de jugar amb les regles vigents però sobre un tauler esborrat i sense caselles. És a dir, amb les regles de quan tot era més previsible i es podia jugar sobre horitzons poc o molt creïbles. Simplement vull fer notar que, també en aquest terreny, els fets han fet obsoleta una discussió que arriba massa tard. El pacte fiscal “dins del marc constitucional”, que diu el Carec, ja no és la solució quan els que més hi havien cregut, com el president Jordi Pujol, han afirmat solemnement que n’han abjurat. I, sobretot, quan més de mig país ja dóna aquest marc per enterrat.

Se sol dir que un dels principals problemes de la democràcia és el de la desconfiança cap a la política institucional. No ho sabria dir del cert. Però si és aquest el cas, una de les causes és que els fets van per davant de qualsevol horitzó dels que els governs són capaços de dibuixar. Com el del pacte fiscal, que ja és un horitzó del passat. Tornar a anar per davant dels fets és el veritable desafiament de la política actual.

Il·lustració d’OSCAR ASTROMUJOFF

Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.