En la negociació prèvia per arribar a un acord a Catalunya sobre el pacte fiscal, es repeteix un dels tics del debat estatutari: més càlcul partidista que patriotisme. És a dir, tornem a la curiosa mania d’arribar a la taula de negociació havent desqualificat greument les intencions de l’adversari. Com que no hi entenc, de política de partit, em costa distingir si aquesta és una tàctica negociadora que s’ha comprovat que és eficaç i per tant necessaria, o si no passa de ser un comportament rutinari, tan inútil com generador de desconfiança general en els partits i els seus líders.