No ens empapereu!
En aquests moments de tanta gravetat, es troba molt a faltar el criteri de les grans personalitat que hem anat perdent de la transició ençà. Persones que en el seu moment van mostrar una extraordinària lucidesa política –d’aquí que resultessin tan incòmodes– i que hauríem d’estar lamentant no haver-los atès com es mereixien. Penso ara en Ramon Trias Fargas (1922-1989), el nom del qual dóna lloc al premi d’assaig que la Fundació CatDem va atorgar aquesta setmana al politòleg de la UOC Ivan Serrano.
Precisament, en ocasió de la celebració de la Nit del Pensament, que acull l’acte, la senyora Montserrat Trueta va tenir l’amabilitat de fer-me a mans la còpia d’un article del seu marit, “¡Que lo empapelen!”, publicat el 10 de setembre de 1984 a La Vanguardia, i que prova allò que dic. Sí: fa 36 anys, Ramon Trias Fargas ja anticipava, amb la seva fina ironia, quina seria la metodologia que Espanya utilitzaria per paralitzar l’autogovern que Catalunya havia emprès amb tanta força com ingenuïtat.
Ramon Trias Fargas relatava en aquell article el procediment de substitució, en temps dels Reis Catòlics, de l’espasa pel paper i la tinta com a mecanisme de poder. Efectivament, amb la nova burocràcia reial, “los asuntos se eternizaban, los legajos de papel se apilaban desde las mesas hasta el techo y la tinta tomaba el rancio color cobrizo que adquiere con el lento correr del tiempo. Y este sin más que transcurrir corroía el prestigio del inculpado que, por el solo hecho de serlo, quedaba reducido ante la opinión pública a condición de simple mortal capaz de haber faltado. La víctima veía consumirse su vida paralizada entre declaraciones, recursos de alzada, reposiciones, pruebas testificales y diligencias que duraban décadas”.
Trias posava l’exemple del cas de Colom. I seguia: “…nuestra curia llegó a un mecanismo eficaz y discreto por el que el mando conseguía lo que quería y el mandado arrastraba en libertad una vida cada vez más miserable que le sumía en la impotencia. El proceso no pretendía nada en concreto: ni condena, ni absolución, ni fallo decisivo. Nada se resolvía, todo se alargaba y, a la vez, transcurrían los años, el interesado seguía ‘empapelado’ e indefenso mientras el poder le iba arrancando las plumas una a una”.
Ara, amb el poder autonòmic a punt de ser liquidat, podem veure amb claredat que l’estratègia que ha seguit Espanya amb Catalunya ha sigut la de l’empaperament que descrivia Ramon Trias Fargas. Dia sí, dia també, l’Estat espanyol assetja i humilia el Govern, com si amb l’ofec econòmic no en tingués prou. Un dia desautoritza el Departament d’Ensenyament amb una prova de nivell escolar centralitzada. L’endemà prohibeix que les mútues coordinin amb el Govern català les accions de prevenció de riscos laborals. L’altre toca el rebre als horaris comercials. I encara al següent s’envaeixen competències amb la reforma de la llei de Dependència…
Seguint la tècnica de l’empaperament, s’aconsegueix col·lapsar l’administració autonòmica, ofegada per la necessitat de reorganitzar-ho tot altra vegada mentre considera si ha de recórrer a instàncies judicials, la resolució de les quals arribarà quan ja no quedi ni la memòria del que havia estat el poder autonòmic.
És a dir: “Empaperats i indefensos, mentre el poder ens va arrencant les plomes, d’una en una”. De fet, la pròpia Espanya ha acabat sent víctima d’aquesta cultura de l’ajornament indefinit dels grans conflictes, que confia que el temps ja els resoldrà per esgotament. Aquesta va ser l’actitud de Rodríguez Zapatero davant l’evidència de la crisi, i aquesta ha estat la disposició d’ànim de Mariano Rajoy, la incapacitat del qual per prendre decisions a temps ens ha portat a l’actual carreró sense sortida.
Juan-José López Burniol, sense la ironia de Trias Fargas i amb el seu estil tràgic, es referia també dissabte passat en aquest diari, a l’excel·lent article “L’altre 98”, a la incapacitat espanyola per afrontar de cara els grans desafiaments històrics i al vici de deixar que el temps els mati. López Burniol, seguint també F.M. Álvaro, comparava el desastre actual amb el del 98, i citava l’Ortega de la España invertebrada: “Del 1580 fins al dia, tot el que a Espanya s’esdevé és decadència i desintegració”. I per il·lustrar-ho, recordava la llegenda que el dia que es va conèixer la notícia del desastre de Cuba, la gent se’n va anar als toros. Segons el prestigiós notari, tot plegat porta al fet que a la societat catalana, amb una Espanya incapaç d’oferir un projecte atractiu de vida en comú, l’únic debat que té sentit ja no és el del pacte fiscal, sinó el de la independència.
Tot molt cert, si no fos perquè amb l’amenaça d’una intervenció total, el perill és que Catalunya no acabi fent tard i ja no tingui la força per plantejar el seu propi projecte de vida en comú. Vull dir que, en un cert sentit, el debat parlamentari d’aquesta setmana sobre el pacte fiscal també segueix el mètode de l’empaperament: deixar que el temps estalviï haver de prendre una decisió greu però necessària. A la temptació d’arribar a un gran acord a base d’afegir tones d’ambigüitat –de “tinta”– a la proposta, repetint el nefast estil seguit amb l’Estatut de setembre del 2005, tothom sap que Espanya hi respondrà sense “ni condemna, ni absolució, ni sentència definitiva”, com escrivia Trias Fargas.
Si no se li va fer cas en vida, asseguremnos que la seva lucidesa de llavors serveixi per prendre les decisions d’ara. Si us plau, no ens empapereu!
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.
