Endavant, no sabem cap a on
El que fa petit el nostre Parlament no són els seus polítics sinó les regles de joc que el disminueixen i l’aboquen a la insignificança. Però quan s’enfronta a grans debats, tot canvia. I ahir s’hi tractava del que en general se’n diuen “interessos d’Estat” i que nosaltres, de moment, ens hem de resignar a dir-ne “temes de país”. Quin gran Parlament, si ho fos d’un Estat i no pas d’una autonomia mig intervinguda!
El debat va aportar de manera clara i concisa els arguments del Govern i de tota la resta de grups parlamentaris. Un bon servei a la ciutadania. El relat argumental del president Mas, però també de la diputada Martínez Sampere, del PSC, o de Puigcercós, el portaveu d’ERC, van combinar rigor, elegància i contundència, amb intel·ligents i justes referències als clàssics. Joan Herrera va patinar d’entrada, amb un to antipàtic per expressar la incomoditat de votar amb CiU, però després va saber encarrilar el discurs. Sánchez-Camacho no es va moure de la més absoluta previsibilitat, amb allò tan suat del “no es tracten els problemes que interessen a la gent”. Però, en un dia com ahir, l’argument grinyolava més que mai: hi ha res que interessi més al ciutadà que saber on van a parar els seus impostos? Laporta, impecable. I fins i tot Bertran, tot i la voluntat expressa d’enfant terrible, va acabar dient veritats incontestables. L’excepció del C’s de Rivera a tot plegat és l’expressió més clara de l’anomalia política nacional del Parlament, i per tant, també acaba sent útil.
Ara bé, totes les intervencions del debat, fins i tot les del Govern i del grup de CiU, van estar marcades per un mateix interrogant: algú confia de debò que hi hagi marge per a una negociació raonable amb l’Estat espanyol, i no tan sols en la versió de màxims, sinó en la disminuïda votada del PSC? Estem perdent el temps, o el guanyem en la perspectiva d’alguna altra cosa més gran? En una segona lectura, doncs, tot i l’acord de partida de la major part de la Cambra en la injustícia i insostenibilitat del sistema actual, allò que realment va marcar la diferència del vot entre els grups va ser la resposta, explícita o implícita, al més que probable fracàs de la negociació. En definitiva, es va votar més en previsió d’unes conseqüències futures que no es controlen que no pas en funció de la proposta de pacte fiscal. I això és el que passa quan no s’és, o no ens atrevim a ser, amos del nostre propi destí.
