Gràcies, ministre Montoro

Amb cada Govern espanyol, Déu nostre senyor dóna als catalans, com a mínim, un ministre arrogant per tal que ens recordi quina és la nostra condició de poble esclau. Ara mateix, qui fa aquest paper és el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro. I el fa amb tanta excel·lència que gairebé ens ha fet oblidar els anteriors, que al seu costat, sembla que mai no hagin passat d’aprenents.

Efectivament, la reacció irritada de Montoro a l’acord de dimecres del Parlament de Catalunya per exigir un pacte fiscal amb hisenda pròpia ha servit, en primer lloc, per demostrar la seva utilitat als qui ens semblava un tràmit tirant a innecessari. Sí, ja sabíem que a Madrid no els faria cap gràcia i que ens ho faria agruar. Però que hagi molestat fins al punt de fer sortir de polleguera un ministre, menyspreant el Parlament de Catalunya i acusant-lo de voler enganyar a qui representa, és senyal que hem fet bé de passar per aquí, ni que fos per demostrar als qui encara en tenien algun dubte que a Espanya no hi ha res a fer.

En segon lloc, i més enllà de les formes –perquè mira que n’és, de maleducat, aquest senyor ministre-, hi ha les traces de l’argument que ha estat capaç d’articular enmig de les desconsideracions. I val a dir que el seu intent de raonament ha estat absolutament risible. Diu Montoro: “Com s’ho farà una comunitat autònoma sola per sortir-se’n?” I, és clar, és aquí que ha delatat la profunda raó de la seva irritació: en realitat, la pregunta que tenia al cap el ministre era: “En aquest moment de crisi, com s’ho farà el que quedi d’Espanya per sortir-se’n?” Si acabem de saber que, des que hi ha els Fons Europeus de Desenvolupament, Catalunya ha aportat tres vegades més diners a Espanya que tots aquests fons, ja podeu comptar la mossegada que farem a la Hisenda del senyor Montoro el dia que el deixem tot sol. I, per si encara faltessin més arguments, només cal suggerir al ministre que doni un cop d’ull al País Basc per comprovar que sí, que fins i tot una “comunitat autònoma” tres vegades més petita que Catalunya, se’n pot sortir tota sola.

Però, tercerament i més important de tot, més enllà de les males formes i els arguments de pissarrí, el que és més greu de la reacció del ministre espanyol el seu menyspreu pel Parlament i, per tant, l’exhibició impúdica de la seva escassíssima sensibilitat democràtica. Perquè fins i tot en el supòsit idiota que el nostre Parlament hagués fet una proposta arrauxada que ens hagués de portar a la ruïna, per damunt de la discrepància política, hi ha el fet que el Parlament de Catalunya és l’expressió de la voluntat popular dels catalans. Un Parlament que fins ara ha acceptat sotmetre’s a les regles de joc constitucionals espanyoles i que per tant, des d’un punt de vista jurídic, el senyor Montoro hauria de tractar amb el respecte institucional que mereix qualsevol cambra democràtica.

L’interès d’estar atents a les sortides de to dels governs espanyols i dels seus ministres no és per fer-se mala sang sinó per saber quin és el seu nivell de cultura democràtica i quin paper atorguen a la nació catalana dins dels seus esquemes polítics i mentals. I a fe de déu que, escoltat el senyor Montoro, tenim pressa, molta pressa, per sortir d’Espanya cames ajudeu-me.

 

Pot llegir l’article al web de Nació Digital clicant aquí.