Confondre amb xifres

Tal com en el seu moment vaig combatre la idea que l’entesa entre Espanya i Catalunya fos un afer de “pedagogia”, ara he de dir que desconfio del tot que la raó econòmica serveixi per arribar a cap mena d’acord o pacte entre els dos territoris. En el primer cas, en el supòsit que el problema de l’encaix entre Espanya i Catalunya era un cas de desconeixement o d’ignorància, hi havia una barreja d’ingenuïtat i alhora d’arrogància catalana. El fracàs estrepitós d’aquells esforços, tant intel·lectuals com pressupostaris, per donar explicacions, hauria de fer entendre que els desacords no són un problema d’incomprensió sinó que sempre tenen a veure amb la confrontació d’interessos i amb l’existència d’estructures organitzatives elles mateixes confusionàries. Vull dir que no és psicologitzant els malentesos com s’arriba a l’entesa. El desencontre entre Espanya i Catalunya mai no ha estat una qüestió ni de bon rotllo ni d’intel·ligència, com ho prova el fet que la incomprensió ha arrossegat, també, els més intel·ligents i els més simpàtics.

Ara, morta i enterrada aquella pedagogia de la qual van ser esclaus tant Jordi Pujol com Pasqual Maragall, sembla que entrem en una nova fase en la qual es pretén que raó econòmica, feta d’informes tècnics i estadístiques oficials, hagi de permetre alguna mena de trobada racional per dirimir diferències i poder signar pactes. Res a fer. La raó econòmica tampoc no servirà de res. Per si en calen proves, en ple debat sobre la proposta de pacte fiscal aprovada pel Parlament de Catalunya, en tenim mostres repetides. Mentre aquí l’espoli fiscal ja sembla una veritat indiscutible, el president del PSOE i de la comunitat autònoma d’Andalusia, una de les receptores principals de la nostra solidaritat, es mostra intransigent amb la proposta del Parlament, es considera particularment maltractat i és capaç de buscar una aliança –d’altra banda, gens difícil– amb el president del Govern espanyol. Tot, avalat amb xifres objectives, és clar.

Encara més exemples. Mentre aquí l’increment del 7,5 per cent dels peatges és entès com una agressió als qui concentrem més quilòmetres d’autopistes –sense autovies alternatives–, la ministra del ram troba que la injustícia era que tots els espanyols ens estiguessin pagant una subvenció per no carregar-nos tot el pes de l’IVA. I si PP i PSOE no s’han atrevit mai a discutir si el concert econòmic basc o navarrès trencaven la unitat d’Espanya, no tenen ni el més petit dubte que sí que la trencaria el concert econòmic a Catalunya. O encara, per bé que aquí es dóna per descomptat que el nostre deute públic es liquidaria en només tres anys si es reduïa a la meitat –del 8 al 4 per cent– la proporció de PIB que ens costa ser espanyols, o se sap que els catalans hem aportat tres vegades més recursos a Espanya que tots els Fons de Cohesió proporcionats per Europa, allà, el ministre Montoro ens considera culpables principals, si no únics, de tots els mals que pateix l’Estat.

Per què són ara les xifres les que confonen i generen conflicte? Doncs per la mateixa raó que abans la pedagogia exacerbava la confrontació. Allò que tot ho confon és el marc interpretatiu d’aquestes xifres. És a dir, els pressupòsits implícits, donats per descomptat i que, per tant, no es posen damunt la taula. De la mateixa manera que els grans acords es fonamenten en allò que no es diu, els desacords irresolubles, també. Que una mateixa xifra pugui ser considerada, alhora, espoli i solidaritat, ja ho explica tot. Que un increment d’impostos sigui un càstig i alhora un desgreuge demostra la magnitud de la discrepància de perspectives. Que un pacte fiscal sigui defensat per uns com el més proper al de l’Europa federal més avançada i pels altres sigui definit com un model arcaic, també en nom del federalisme fiscal, posa en evidència que hi ha una restricció mental de la qual no es parla, però que és determinant pel desacord. Ras i curt: tot i que semblen desacords econòmics, en realitat estem parlant de discrepàncies de sobirania. I, tot sigui dit, aquest no és un problema ni espanyol ni català, sinó també europeu. Els criteris alemanys de resolució de la crisi poden ser atacats o defensats amb raons econòmiques, a cop d’article de premi Nobel o de professor de Harvard. Però no aclareixen res. Com tampoc les desastroses decisions que pren Espanya no s’expliquen per la suposada ineptitud econòmica dels responsables econòmics. Els conflictes d’interessos a Espanya i a Europa neixen d’una estructura política disfuncional. Es tracta, també a Europa, de discussions de i entre sobiranies, de cessions i preservacions, de supremacies i dependències, guiades per un model d’organització confusionari. Per entendre’ns: quina legitimitat política –més enllà de la força bruta– té Angela Merkel per imposar el seu camí per sortir de la crisi, o com s’explica la inconsistència de les declaracions del president del Banc Central Europeu, que canviï de discurs amb tanta facilitat com aplom? I on és el Parlament Europeu, que de fet és l’única instància mínimament democràtica d’aquest tan gran com incomplet projecte d’Unió Europea?

En tots els casos anem a parar al mateix atzucac: un gravíssim dèficit democràtic de les estructures de poder polític, obsedides a impedir que es facin transparents les veritables relacions de força que, al seu torn, mostrarien els interessos que defensen. I aquesta és la lliçó: o ens posem d’acord primer amb els marcs interpretatius, amb quines sobiranies polítiques i fins a quin punt són reconegudes, o aquell 2+2 que hauria de sumar 4, per a uns farà 3, i pels altres seguirà fent 5.

Il·lustració de MESEGUER

Pot llegir l’article a la versió per a subscriptors de La Vanguardia digital.