Sèrie d’articles publicats al diari Ara entre el 21 de juliol i el 18 d’agost: Tres mesos abans, La vigília, El dia més esperat, Els dies posteriors, Al cap de cinc anys.
Tres mesos abans
Publicat el 21/7/2012
Com ha estat habitual en aquesta mena de casos, tres mesos abans que saltés la guspira que havia de provocar el cop de puny sobre la taula que forçaria l’inici del procés de secessió que acabaria aconseguint una Catalunya independent, ningú no era capaç de fer cap mena de previsió en cap sentit. Més aviat el contrari: l’espera impacient començava a produir un cert desànim. És cert que l’aprovació en referèndum d’un Estatut que al cap de pocs mesos ja es donava per fracassat, i en contra de totes les expectatives, havia provocat una primavera independentista mai no vista. Però sis anys després, es començava a respirar un ambient típic d’un país habituat a lluitar per sobreviure però que sol donar per fet que tornarà a ser derrotat. Així, sense renunciar al combat, es desconfiava somàticament tant de la voluntat de la gent a l’hora de la veritat com del coratge del govern per acabar de fer el pas definitiu. No era estrany, doncs, que a les reunions conspiratives -que no paraven de multiplicar-se- es mesclés a parts iguals l’excitació pel que podia acabar passant amb un pessimisme creixent per si es tornava a escapar dels dits. Es vivia un clima de radicalisme desconfiat que, sense voler, se sabotejava a ell mateix. Com més clara es tenia la intuïció que el moment era a prop, més espantava la possibilitat de guanyar.
Si una cosa hauria hagut de sorprendre, tanmateix, és que ni el fracàs estatutari, ni la patacada posterior del Tribunal Constitucional amb tota la seqüela de sentències desestabilitzadores, ni tot el procés d’involució autonòmica perpetrat aprofitant la intervenció europea d’Espanya ni, en definitiva, la profunda crisi democràtica a què tot plegat havia abocat, no hagués portat els catalans a un estat depressiu. Si sis anys abans, amb tota la informació del que havia de passar damunt la taula, algú s’hagués trobat amb el compromís de fer un pronòstic, segur que hauria anunciat una frustració col·lectiva irreparable i un escenari més que probable de dissolució definitiva de la personalitat nacional catalana. I, en canvi, pocs mesos després del referèndum, el país havia començat a sentir un formigueig que progressivament s’anava convertint en un radical “ja n’hi ha prou”.
Tot l’esgotament pel procés de negociació estatutària s’havia saldat còmodament amb el sacrifici polític dels qui havien liderat el procés. Cau i net. El fracàs estatutari, doncs, havia tingut un efecte catàrtic, havia deslliurat el país d’aquella prudència que, com havia teoritzat Vicenç Villatoro, s’havia fonamentat en la convicció que el pas del temps sempre li anava a favor. Allò del “qui dia passa, any empeny”. Ara, el temps li anava en contra. El nou Estatut, paradoxalment, no s’havia convertit en la llosa insuportable que preveien els juristes experts, sinó que havia empès a fer sortir de l’armari tots els sobiranistes discrets, a acabar la paciència dels que sempre havien aconsellat que no ens precipitéssim i a atrevir-se a plantar cara a la humiliació, com havia exigit Joan Solà a finals del 2006 arran de la imposició d’una hora més d’espanyol a les aules catalanes.
Tres mesos abans, doncs, l’ambient polític estava encès però tampoc no acabava de cremar. Com aquella espera indecisa de quan la metxa porta la guspira fins a dins de la carcassa del petard, però que llavors no esclata i ningú no sap què fer. La pregunta a l’aire era: això petarà o no petarà? Fins quan hem d’esperar? És cert que al Parlament de Catalunya els debats pujaven de to, però era més l’expressió del clima d’impotència que no pas per la rellevància dels continguts. El que el Parlament discutia ja no interessava gens. Parlaven un llenguatge antic, com si volguessin salvar una realitat que s’escolava als seus braços. L’única escletxa de fals horitzó que s’hi defensava era la d’un pacte fiscal que tothom sabia impossible, tant en la fórmula de CiU i ERC que obligava a desfer les costures estatutàries que precisament Madrid estrenyia, com en la proposta ingènua del PSC, que ridículament es volia mantenir dins l’Estatut, un artefacte totalment desacreditat pels fets.
Ara, cinc anys després i quan tot ha acabat, és molt fàcil entendre aquella barreja de pors i esperances, l’espera impacient, la gesticulació impotent, la dissonància entre una acció política més ocupada a salvar els mobles vells que a buscar casa nova. Però, perquè ens en fem el càrrec, també ho hem oblidat tot molt ràpidament i ja ho hem posat en mans dels historiadors.
La vigília
Publicat el 28/7/2012
Les últimes setmanes s’havia rumorejat amb insistència que el president acabaria convocant eleccions de manera immediata. La intervenció suaud’Espanya per Europa -per salvar-la d’aquell ridícul sentit de l’honor tan castís- havia deixat el govern català sense interlocució. ¿Amb qui havia de negociar, amb els homes de negre enviats per Brussel·les? Per tant, tampoc no era estrany el silenci total del govern espanyol a la proposta de pacte fiscal, que contrastava amb la permanent cridòria mediàtica contra les pretensions “insolidàries” dels catalans. Això sí, els aparells de l’Estat funcionaven com un rellotge i seguien rampinyant competències. A més, amb un accés molt limitat al fons de liquiditat autonòmic per fer front al venciment dels bons patriòtics, les dificultats financeres no s’havien relaxat. L’últim mes, el pagament de sous als funcionaris s’havia tornat a endarrerir deu dies. Davant de tot això, la pressió popular no acabava d’esclatar, però es feia insostenible. I per acabar-ho d’embolicar, a l’Associació de Municipis per la Independència s’hi acabava d’incorporar Barcelona, i amb 653 municipis i més del 70% de la població, ja començava a especular amb la data dels referèndums locals. Una convocatòria incòmoda per al govern de la Generalitat, que no sabia com n’hauria d’administrar uns resultats més que previsibles.
El president feia una setmana que no sortia del Palau de la Generalitat, i els consellers havien d’estar disponibles totes les hores del dia. El govern es debatia entre guanyar temps o precipitar unes eleccions amb una promesa de ruptura clarament sobiranista. Des de feia uns mesos, s’havia creat un gabinet -un secret tan ben guardat que només el coneixien els cinc consellers de més confiança- que elaborava informes tècnics per estudiar possibles estratègies de ruptura, calculant-ne els costos, considerant fulls de ruta… A més, s’havia contractat una organització israeliana especialitzada per fer un càlcul de probabilitats d’èxit en un procés d’independència i, en la millor hipòtesi, només n’hi donava un 55 per cent. Ningú no dubtava del suport popular a una Catalunya independent i d’una àmplia victòria electoral dels partits sobiranistes, com assenyalaven totes les enquestes. Però la pregunta que realment inquietava el president és què farien els poders fàctics del país.
També la gent del carrer intuïa que estava a punt de passar alguna cosa grossa. Amb moltes dificultats, tothom estalviava -sota la rajola de casa- per tenir com a mínim tres mesos de coixí, que era el que aconsellaven alguns tertulians amb la seva frivolitat habitual. No cal dir que els rebostos estaven plens, en una reacció típica dels temps de guerra. I els supermercats, gasolineres i tota mena de botigues estaven fent un gran esforç logístic per mantenir els estocs al màxim nivell.
Aquella tarda de dijous, molt poc abans de les set, va començar a córrer per la xarxa que Madrid -on ningú no sabia exactament qui hi manava- havia decidit tancar de manera immediata i definitiva les emissions dels canals de televisió i ràdio de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, tal com ja havien fet amb altres canals autonòmics. Al cap de quinze minuts, Facebook i Twitter cremaven. Les versions digitals dels diaris informaven del rumor advertint que no el podien confirmar. A Espanya, la brama va encaixar perfectament amb el desig, i es va donar per bo. Immediatament van arribar les habituals provocacions anticatalanes a la xarxa, que encara reafirmaven més la notícia . Des de Palau es buscava un desmentiment a la desesperada, però a Madrid ningú se sentia autoritzat a dir que no era cert i, a més, a les set de la tarda ja no quedava ningú conegut als ministeris. Duran era a Xile.
Les places majors de tots els pobles es van començar a omplir de gent. Una convocatòria al Twitter en pocs minuts va omplir la plaça de Sant Jaume de gom a gom. A tres quarts i mig de vuit es va convocar el govern, en un moment en què era impossible discernir la veritat de res. La gent, en veure arribar els consellers, va trobar que allò confirmava la gravetat de la situació. A mesura que passava el temps, els rumors anaven afegint més detalls, cada vegada més difícils de contrastar. A partir de les vuit, en va córrer un que convidava tothom a mirar el TN de les nou, probablement l’últim, i en el qual el president donaria compte de la situació.
El dia més esperat
Publicat el 4/8/2012
El rumor del tancament de TV3 i Catalunya Ràdio havia estat només això: un rumor. Al TN de dijous al vespre no hi va aparèixer el president, com s’esperava. Però, instal·lats de ple en un clima conspiratiu, l’endemà divendres molta gent seguia aferrada al rumor i ara corria que era el mateix Artur Mas qui ho havia aturat in extremis gràcies a una gestió desesperada a través del president del Parlament Europeu, un antic llibreter alemany coneixedor de Catalunya i lector apassionat de Jaume Cabré. Una telefonada des d’Alemanya a Madrid hauria estat decisiva per fer quadrar el president-comissari que havia substituït Rajoy feia poques setmanes.
Tot això era rumorologia. En canvi, el que era cert del tot és que en les més de dues hores que el govern havia estat reunit, s’havia pres consciència que havia arribat l’hora. “O actuem, o prendrem mal”, havia dit el president amb més solemnitat que no pas neguit. El govern va estar debatent per primera vegada sobre el moment de prendre la iniciativa. Fins llavors, la gestió urgent no els havia donat la llibertat ni el temps per parlar-ne. Paradoxalment, la hipòtesi de la intervenció de la Corporació els va fer sentir molt lliures. Mas els escoltava en silenci. Un cop desmentit el rumor, el president els va convocar, novament, a primera hora del matí. Ja havia pres la decisió.
L’endemà, divendres, els fets es van precipitar tal com els relatem.
8.30 h. El president comunica al Govern la intenció ferma de convocar eleccions i presentar-s’hi amb una proposta de restauració de la plena sobirania nacional de Catalunya. S’estudien possibles calendaris, es reparteix feina i es conjuren a mantenir-ho, de moment, en secret. La reunió és molt breu. El portaveu Homs, a la roda de premsa, dirà que només s’ha analitzat la situació creada pel fals rumor.
11.35 h. Una filtració d’un membre del mateix Govern assabenta el consell de ministres de les intencions del president Mas de superar el marc constitucional amb unes eleccions plebiscitàries.
12.25 h. El govern espanyol, en un gest precipitat propi de la seva situació de feblesa, decideix portar la suspensió de la Generalitat a les Corts.
13.10 h. El govern de la Generalitat, assabentat de la decisió de Madrid, es torna a reunir d’urgència. El que s’havia d’anunciar al cap de quinze dies cal posar-ho en marxa immediatament. El conseller Felip Puig ordena als Mossos que es despleguin als punts estratègics previstos. El president Mas presenta un document amb un pla d’emergència perfectament definit que permet organitzar una resposta governamental de presa de control ordenada del país.
13.55 h. S’inicien contactes amb les principals cancelleries del món i se’ls garanteix que tot es farà seguint el més escrupolós sentit democràtic. Amb el suport d’una xarxa d’empresaris amb forta presència internacional, es tranquil·litzen les grans corporacions econòmiques amb interessos a Catalunya. El president parla amb els dos grans poders locals, financer i mediàtic, que assumeixen la nova situació.
14.15 h. Mas telefona al president-comissari a Madrid, l’informa de la decisió del Govern i insisteix en la necessitat d’actuar amb serenitat i evitar la violència. Madrid ja ha rebut un avís d’Europa, que li exigeix que no faci rucades.
17.00 h. A totes les redaccions de premsa, ràdio i televisió hi ha grans discussions sobre la posició editorial a adoptar. S’espera un comunicat del president a les vuit.
18.30 h. Els carrers i places de Catalunya estan plens de gent que dóna suport al Govern. Només es té constància d’algun enfrontament verbal aïllat.
20.00 h. El president, amb un posat serè, sense la rigidesa de les últimes setmanes, fa una declaració institucional, que després repetirà en anglès al món sencer:
“La greu decisió d’aquest matí del consell de ministres espanyol d’anul·lar la voluntat política dels catalans suspenent les institucions d’autogovern ha obligat el govern de la Generalitat a prendre el control total del país per defensar la dignitat nacional i democràtica de Catalunya.
Per demà al matí s’ha convocat una reunió extraordinària del Parlament per conèixer la posició dels diversos grups. Dilluns es publicarà el decret de dissolució del Parlament per convocar immediatament unes eleccions que permetin que els catalans puguin confirmar lliurement la seva voluntat de reprendre la plena llibertat política que farà possible la prosperitat que es mereixen i la seva contribució amb veu pròpia al progrés d’Europa i del món sencer. L’hora de la veritat ha arribat…”
Els dies posteriors
Publicat el 11/8/2012
Quan diumenge va començar a clarejar, el cel era d’allò més net i transparent. Tot i ser festiu, va semblar que tothom es llevava més d’hora. El divendres a les vuit del vespre tothom havia corregut cap a casa a escoltar el missatge del president, i ningú no havia tornat a sortir al carrer. El dissabte a mig matí es va celebrar la sessió al Parlament. Es va notar que els fets havien agafat tots els grups amb el pas canviat davant d’una decisió del Govern que en cap cas no esperaven. La sessió no va ser memorable, però va servir al Govern per fixar amb més detall el seu full de ruta i per buscar suports amplis, que va aconseguir. Els quioscos mostraven les portades de la premsa espanyola als aparadors, però tenint en compte la ratxa que portaven, no van poder exagerar gaire més el catastrofisme dels titulars. En canvi, tota la premsa catalana, sense esquerdes, s’havia posat al costat del govern d’Artur Mas. I la internacional, que no acabava de saber valorar la magnitud de la decisió, s’apressava a fer arribar els seus enviats especials. El Col·lectiu Emma, que s’havia especialitzat en els contactes amb la premsa internacional i havia aconseguit una gran credibilitat, va haver d’organitzar un dispositiu especial a la Pedrera per atendre totes les demandes d’informació que els arribaven.
A mitja tarda es van repetir les concentracions espontànies de ciutadans a favor del govern. També es van reproduir alguns enfrontaments verbals en algunes ciutats. Més endavant es va confirmar allò que no havia transcendit els primers dies: els Mossos havien aturat alguns grupets ultradretans que ja tenien vigilats des de la consulta d’Arenys de Munt del 2009. Això sí, cap al tard, les desenes i desenes d’organitzacions de la societat civil van fer públic cadascuna el seu manifest. Tot s’anava desenvolupant amb tanta tranquil·litat que la majoria de turistes no es van arribar a assabentar de res fins que no van tornar als països respectius. En passava una de molt grossa, però de tant esperar-la, ara no semblava que tingués les conseqüències temudes.
El Govern estava reunit en sessió permanent i oberta. Potser del que estava més satisfet el Govern, a part del control de l’ordre intern, era de la total absència de condemnes dels governs i organismes internacionals. La rapidesa dels contactes el mateix divendres havia aturat una reacció que hauria estat molt negativa, i si bé tampoc ningú no felicitava el govern d’Artur Mas, el cert és que, privadament, anaven arribant mostres de suport. Pel que fa al govern espanyol -no s’oblidi, un govern intervingut amb un president-comissari-, semblava que no prenia consciència de l’error comès en el consell de ministres i de com se li havia escapat dels dits i girat en contra, dins i fora d’Espanya. Efectivament, les crítiques internes no van tardar a aparèixer, i els intel·lectuals que s’aplegaven en les plataformes més involucionistes, en una actitud indolent, van ser els primers a donar per perduda la tan sagrada “unitat d’Espanya”.
Dilluns tothom va anar a la feina com si res. Els corresponsals estrangers no s’ho acabaven de creure. Tot funcionava com si no hagués passat res. Hi havia una mica més de policia en els punts estratègics. Ben pocs ciutadans -sobretot, gent molt gran- van retirar els estalvis de bancs i caixes per tornar-los-hi a portar al cap de tres o quatre dies… Es va produir un increment impressionant de vendes de diaris i d’audiències de ràdio i televisió per una necessitat d’informació servida amb intel·ligència pels responsables de comunicació del Govern, que havien reaccionat ràpidament perquè sabien que la batalla de la normalitat es guanyava en aquest terreny. El president Mas cada vespre feia un comunicat que, més enllà d’informar, pretenia transmetre confiança. Al cap de pocs dies va començar a sortir acompanyat de líders d’altres partits, de líders sindicals i patronals, de presidents d’entitats…
El procés electoral es va fer amb rapidesa. El país es va omplir d’observadors internacionals. Amb una participació altíssima, el vot als partits que donaven suport al que ja era una Catalunya independent de fet va ser irrebatible. Les pors de fractura social es va demostrar que no tenien cap fonament. Encara s’havia de discutir la divisió de béns amb el que quedava de l’antiga Espanya. Era necessari el reconeixement internacional. Tothom sabia que s’acostaven uns mesos, potser anys, molt difícils. Però ningú tenia por.
Al cap de cinc anys
Publicat el 18/8/2012
Fa cinc anys que Catalunya és un nou estat d’Europa. De fet, en aquest període és l’única nació que ho ha aconseguit: Escòcia va dir “no”, Flandes segueix embolicant la troca i, sorprenentment, el govern abertzale del País Basc ha anat ajornant la urgència de fer el pas per tal de mantenir el suport imprescindible del PSE que li garanteix la majoria parlamentària. Catalunya, cal dir-ho, ha fet com totes les nacions que aconsegueixen el seu propi estat: es desentenen dels que encara el reclamen i abandonen les “solidaritats romàntiques”. Ja ho havia dit Churchill: els estats no tenen principis, només interessos.
El gran suport electoral de 2013 als partits que s’havien presentat amb un programa sobiranista i que van obrir el procés constituent va fer internacionalment indiscutible la legitimitat democràtica del nou estat. Això no vol dir que els drames emocionals del que quedava d’Espanya no fossin enormes. El procés de separació de béns es va allargar durant més de dos anys. Vist ara, és evident que la depressió econòmica i la feblesa política d’aquell Regne d’Espanya, ara desaparegut, van ser una oportunitat que es va saber aprofitar. Però va ajudar de no dir que la nostra sortida, al cap de pocs mesos, arrossegués també una monarquia que ja s’aguantava amb pinces, i que aquesta caiguda desviés una pressió que, en cas contrari, hauríem d’haver aguantat tots sols. L’actual República d’Espanya prou feina té a repensar-se, atrapada en el seu recurrent “ ensimismamiento “, i ens ha oblidat abans del que era previsible. I Europa, per evitar un nou focus d’inestabilitat, va prendre la decisió política de mantenir-nos dins la Unió a uns i altres.
Ara bé, la Catalunya independent, que havia encès tantes expectatives -i tan exagerades-, aviat va començar a crear els seus descontents. El desencantament va aparèixer l’endemà mateix del triomf. N’hi havia que enyoraven poder passar la responsabilitat de tots els fracassos als altres. Era la coneguda “por a la llibertat”, de Fromm. La millora de les finances públiques no va tenir uns resultats tan immediats com s’havia cregut. El dia a dia tampoc no ha canviat gaire: la societat és la mateixa, i els problemes, molt semblants. Fins i tot, el fet d’estalviar-nos les agressions ha creat una mena de malenconia del conflicte, amb casos greus de psicosi maníaco- depressiva. Un professor de psiquiatria de la UAB n’ha publicat recentment una interpretació a partir de la tesi de la síndrome d’Estocolm, i un de filosofia social de la Pompeu n’ha fet una tesi des d’una perspectiva nietzscheana. Però el problema més general és que la societat civil que s’havia especialitzat en la mobilització sobiranista ha quedat sense “enemic”, i li costa reciclar-se. Per dir-ho irònicament, ara no sap a què dedicar el temps lliure…
Una conseqüència previsible del procés va ser l’aparició dels nous independentistes de sota les pedres. Parlo de gent de gran notorietat i influència que van intuir noves oportunitats d’enriquiment. Algun dels bufets d’advocats més coneguts de Barcelona van reorientar el negoci i van tenir un gran protagonisme en la redefinició i organització de les noves estructures administratives del país, fins al punt d’aparèixer en públic com a grans constructors del nou estat. No cal que digui que van ser els primers a ser condecorats per la República catalana…
Però, per damunt de tot, el gruix del país ràpidament es va apuntar al renaixement de la nació i està demostrant una capacitat de superació i progrés que fa cinc anys restava somorta. Al costat d’alguns fracassos, en el seu conjunt, el país prospera com mai no s’havia vist i està aconseguint un gran crèdit internacional en tots els camps. Catalunya té ara una veu pròpia al món, cada dia més respectada. A més, ha desenvolupat una extraordinària xarxa d’intercanvis amb el conjunt de la nació cultural, els Països Catalans. I, darrerament, es refà tímidament la relació amb la República d’Espanya, amb els primers acords de col·laboració que auguren una futura reconciliació.
La independència no ha estat la solució dels problemes sinó l’oportunitat -i l’obligació- d’haver-los de resoldre per nosaltres mateixos. El guany més notable és que els catalans ens hem sentit plenament responsables del nostre destí i que, sense rebequeries, ara som una societat major d’edat, vital i emprenedora. Això és la dignitat nacional. No sabem quant temps durarà tanta empenta. Però els nostres fills, els nostres néts, i molta gent d’arreu del món, ens tornen a veure com a terra de prosperitat. Es tractava d’això: ni més, ni menys.
